Cultura

Haneke i les arrels del totalitarisme

El director austríac impacta a Cannes amb un film que dissecciona una generació traumatitzada per la misèria

Cannes s’acosta a la recta final i a poc a poc es completa el gran fresc d’una edició que ha mostrat un bon nivell, amb excepcions sonades com la de Tarantino i algunes sorpreses grates. Un prophète de Jacques Audiard encapçala el darrer grup i és favorita en la major part de les apostes. Però Michael Haneke li pot disputar la Palma d’Or amb Das weisse band (La cinta blanca), un drama poderós i fascinant, ambientat el 1913 en un poblet del nord d’Alemanya.

Rodat en blanc i negre, La cinta blanca reparteix el protagonisme entre nens i adults, i dibuixa una panoràmica depriment: un poblet dominat per una família noble i habitat per pagesos pobres, sacsejat per una sèrie d’incidents. Una caiguda amb cavall del metge, la mort en accident d’una pagesa, l’apallissament d’un dels fills del noble... van enrarint el clima mentre el país i Europa sencera coven un conflicte bèl·lic de dimensions mai vistes.

Haneke posa l’accent en l’estricta moral protestant amb què són educats els nens i en les injustícies d’una societat que arrossega una forta herència del feudalisme. La violència explícita, tan habitual en la filmografia de Haneke, queda aquí fora de camp i el director està més atent a les causes estructurals de la violència, a disseccionar l’ànima d’una generació (els nens de la dècada del 1910) que elevaria els nazis al poder.
El cineasta austríac va explicar ahir que el seu interès és endinsar-se “en un grup de nens i mostrar què passa quan els valors i les ideologies esdevenen totalitaris”. Un dels títols que havia pensat és La mà dreta de Déu, perquè “alguns personatges es pensen ser-ho i s’erigeixen en justiciers”. Haneke no ha volgut dirigir les crítiques a Alemanya, sinó “als totalitarismes d’arreu del món, que són a l’origen de tota forma de terrorisme”.

Un estafador amb ètica

Michael Haneke va compartir jornada amb Sam Raimi, que torna al cinema de petit format i al gènere de terror pur amb Drag me to hell (Arrossega’m a l’infern), i amb una altra pel·lícula francesa a competició, À l’origine. El quart llargmetratge del jove director Xavier Giannoli té com a punt de partida una sorprenent notícia de les pàgines de successos: un estafador es va fer passar per representant d’una gran empresa d’infraestructures i va mobilitzar una petita ciutat per construir un tros d’autopista. Giannoli va quedar fascinat per l’ambigüitat moral del protagonista: en comptes d’escapar, va donar tots els diners estafats als treballadors, va intentar que l’empresa de debò assumís l’obra (de fet, l’autopista ja s’havia començat i portava anys parada) i es va deixar atrapar per la policia.

“No crec en el cinema d’actualitat –diu Giannoli–, el que m’interessa és el cinema ple de vida, d’emocions, que embarqui l’espectador en una aventura”. À l’origine compleix més o menys aquests objectius, però es revela com una obra massa llarga i amb una posada en escena que s’ajusta excessivament als cànons de la narrativa convencional.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.