Fi de festa retro

Les xifres i valoracions finals del Sónar 2007 parlen per elles mateixes: 83.230 persones en total, 47.200 en les jornades de nit i més de 36.000 persones en les jornades diürnes, només una cancel·lació del programa, la de New Young Pony Club, massiva presència de públic estranger i una resposta artística notable. Per sort, el desastre, potser fins i tot més moral i conceptual que purament musical, dels Beastie Boys no va perjudicar un festival que en aquesta edició ha aconseguit superar l’assistència de l’any passat, xifrada en 82.000 ànimes, aproximadament. Per tant, tots els objectius més que assolits de cara a l’any vinent i la demostració que el nom, la marca Sónar, segueix per damunt d’estrelles i artistes de gran rerefons popular.

En línies generals, el bagatge musical d’aquest Sónar ha estat molt meritori. Hem descobert l’emergent escena electrònica xinesa i japonesa, hem tastat alguns dels grans noms del new noise en el seu millor moment creatiu, com Wolf Eyes o KTL, hem assistit a la confirmació del gènere underground del moment, el dubstep, hem comprovat que el planter català presenta molts noms d’interès, com Les Aus, DJ Bruna o Older, i hem pogut disfrutar un bany de nostàlgia de resultats desiguals amb alguns clàssics de la història de la música: creu per a uns Beastie Boys tibats i poc solidaris amb el seu públic i cara per a uns Devo que no enganyen ningú i van de cara, sense invents però amb molt sentit de l’humor.

Desconfiança, d’inici
De fet, Devo, que han tornat als escenaris europeus disset anys després de la seva última actuació al Vell Continent, van ser els grans protagonistes de la nit de dissabte a Fira 2 en la cloenda del festival. La veritat és que a priori pocs apostaven per aquesta reunificació nascuda fa dos anys i sota la innegable influència i temptació del dòlar, però potser per aquesta lleugera desconfiança el xou de Devo va deixar un bon regust a la boca.

Vestits amb les seves granotes grogues, molt enèrgics i graciosos, els nord-americans van donar força color a la darrera nit del Sónar 2007 amb un concert farcit de vells hits, entretingut i del tot coherent amb el que s’esperava. De la mateixa manera que Beastie Boys li van prendre el pèl a tothom, inclosa l’organització, Devo es van cenyir al que s’esperava d’ells i van respondre amb moltes ganes i molta nostàlgia sana a la seva presència en un festival de les característiques del Sónar.

No hi ha dubte que a la seva edat no deixa de ser una mica ridícul i fins i tot paròdic veure’ls en pantalons curts saltant i fent el freak com fa més de vint anys, però quan sonen temes com That’s Good, Secret Agent Man, Going Under, Freedom of Choice o la clàssica versió del (I Can’t Get No) Satisfaction dels Rolling Stones resulta fàcil oblidar-se de tot plegat i deixar escapar somriures de complicitat. No va ser una meravella, però tampoc l’horror o el desastre que els menys optimistes es podien haver imaginat.

El mateix grau de professionalitat i eficiència van exhibir Mogwai i Fangoria, els altres dos grans protagonistes de la tercera jornada nocturna del festival. Els escocesos van aportar la visió més rock de tot el cartell, amb un concert sobri i compacte que potser quedava desubicat i fora de context; tot i així, la banda va respondre amb bones maneres i millor actitud.

Fangoria, en canvi, tenien la impressió d’estar jugant a casa, sobretot per la notòria presència de fans incondicionals que es van adreçar al recinte per donar-los suport.
Alaska i companyia van seguir el guió previsible de la seva darrera gira, amb un recull de hits incontestable i el seu últim disc com a columna vertebral. La decebedora i avorrida posada en escena del nou projecte de Matthew Dear, la gràcia i efusivitat italo de Black Devil Disco Club, el beatbox de Rhazel i la cada cop més fiable Mala Rodríguez van iniciar la recta final d’una vetllada que s’allargaria fins a primera hora del matí d’ahir, destí inevitable dels assistents més valents, actius i desperts de la parròquia congregada.