Primavera Sound, any 10

El Primavera Sound arriba demà a la desena edició ple de vigor i amb un cartell de luxe, on destaquen noms propis com Pixies, Low, The Fall, Tortoise, Wilco, Pet Shop Boys, Nueva Vulcano, The Charlatans, Superchunk, Mission of Burma, Orbital, Marc Almond, Ben Frost, Liquid Liquid o The Antlers. I, sobretot, el retrobament de Pavement, una banda californiana que va partir peres el 1999 i que l’any passat va decidir reprendre la vida conjunta amb el gran Stephen Malkmus al capdavant.

Entre els catalans per descobrir que cada any proposa el certamen, hi ha Mujeres, que ja ha fet gira europea amb només un primer disc al sarró, i Oliva Trencada. Dels consagrats d’aquí, Standstill presentarà el seu nou espectacle a partir d’un triple EP, Adelante Bonaparte, que és del millor editat en l’últim lustre a casa nostra. Potser no serà, damunt del paper, la millor edició del certamen –és molt difícil competir amb la de l’any passat, amb Neil Young, Sonic Youth, Jarvis Cocker, Yo La Tengo, My Bloody Valentine, etc.–, però en temps de crisi, no ens queixarem.

I més si tenim en compte que el seu pressupost ha crescut un 20% fins als 4,8 milions d’euros, i que Barcelona ha canviat força en aquests deu anys de Primavera Sound. Pocs ciutadans aspiraven a gaudir d’un certamen de pop-rock que jugués a la primera divisió europea o poder escoltar sense sortir de la ciutat el mainstream del rock i les propostes més indies. En les últimes edicions, han portat a Barcelona 170 concerts en només tres dies. Un rècord.

On s’han notat molt els canvis és, segons Alberto Guijarro, codirector del Primavera, en l’escena nacional, que “és més creativa”, tot i que hi hagi pocs grups capaços de “fer un sold out”. Guijarro, que treballa tot l’any a la Sala Apolo, coneix bé el terreny. “Ara l’escena musical és molt més diversa i hi tenen cabuda un munt d’estils –afegeix a l’AVUI–. També hem assistit a les conseqüències positives de despolititzar la llengua i ara ens trobem molts grups que canten en català, castellà o qualsevol altre llengua sense que això signifiqui cap orientació política de l’artista”.

L’esclat del folk
Els més de 1.000 concerts oferts pel festival hi deuen tenir alguna cosa a veure en aquesta major diversificació de l’oferta. Guijarro posa l’exemple de l’empenta de la nova escena folk-pop català, amb grups com Manel –que van descobrir ells en l’edició del 2008–, El Petit de Cal Eril o Anímic com a caps visibles: “El Primavera Sound, a més de ser un aparador, ha estat una font d’inspiració per a molts artistes, ja que hem portat fins a casa nostra un ampli ventall d’artistes dels més diversos estils que tenen com a base de la creació el pop, el rock o l’electrònica. Vàrem començar a programar folk o rock experimental quan eren estils que no tenien cabuda en l’escena independent. Avui dia l’escena catalana de folk és ben rica i tenim alguns dels millors grups de rock experimental del món, crec que alguna cosa sí que hi tenim a veure”.

Fa tot just dos anys, el panorama era ben diferent, ja que competien amb un altre certamen, el Summercase, però aquest va desaparèixer el 2009, arrossegat per la crisi. I ells, com han aguantat? “Perquè hem estat fidels a una idea –assegura Guijarro, convençut i orgullós– i no hem sortit del guió. Tenir en una mateixa programació noms històrics amb grups nous amb projecció, sense lligadures estilístiques, pop, rock, electrònica, folk, experimentació... en definitiva, molts estils que poden semblar contraris però que comparteixen un mateix esperit. Això, i tot el treball estratègic a nivell internacional, ha estat clau, com les col·laboracions amb [la promotora britànica] ATP o [la nord-americana] Pichfork”.

I el futur?
Parlar del futur és, sobretot quan parlem de música, una quimera. Però la pregunta és òbvia: amb 70.000 espectadors de mitjana en els últims anys, Primavera Sound pot créixer més o del que es tracta ara és de resistir? “Mesurar el creixement del Primavera Sound per la quantitat de públic que hi assisteix és tirar curt, així com pensar que el Primavera són només els tres dies del Fòrum –respon Guijarro–. Crec que això és important i és la base, però el seu creixement ha estat tentacular amb moltes més activitats a la ciutat, la programació d’un segon festival com el Primavera Club (que són dos: Barcelona i Madrid), la programació continuada durant tot l’any a l’Apolo amb entrada gratuïta amb l’abonament del festival, la nova creació del PrimaveraPro i tot el que això suposa, amb més de 400 acreditats d’arreu del món... en definitiva, tenim molt per on créixer”.

El festival és una data imprescindible en el panorama musical català, que qualsevol melòman no es pot perdre. Per això és habitual veure-hi cares famoses, com la de Lluís Gavaldà, que l’any passat no es va voler perdre el concert de Jarvis Cocker.

L’única taqueta negra que li podríem trobar és no haver apostat fort per donar més visibilitat a la cada vegada més nombrosa i punyent escena catalana. Fa anys van rebutjar la idea del departament de Cultura de la Generalitat de crear un escenari amb la música local i el segell Catalan Music. Enguany, en canvi, han obert un espai a Sounds from Spain, una plataforma de promoció de la música espanyola engegada per l’Institut Espanyol de Comerç Exterior vinculat al ministeri d’Indústria. Una petita taca dins un historial d’excel·lent.