Herbie Hancock: "Sóc de la generació del rock"

Herbie Hancock (Chicago, 1940) és un dels paradigmes que han fet del jazz una música mutant. Des dels inicis de la seva carrera ha estat permanent el seu afany per introduir elements de modernitat en aquest llenguatge centenari. Sempre amb l’exigència de màxima qualitat, al costat dels més grans i traient el màxim profit de la seva formació clàssica, la seva naturalesa jazzística i una inquietud imparable per ajustar el so i el concepte de les seves propostes al present.

En paral·lel a la seva incorporació al que seria el darrer quintet acústic de Miles Davis, considerat pels entesos com la millor formació de la història del jazz modern –amb Ron Carter, Tony Williams i Wayne Shorter–, Hancock ja va deixar empremta amb peces que avui són clàssics com Contaloupe Island i grups que van crear escola com els Headhunters.
Prop de quatre dècades després la seva capacitat d’atracció segueix intacta, com ho demostra l’atenció que ha aixecat el seu darrer disc, River. The Joni letters, amb el qual ha aconseguit que per segona vegada en la història dels premis Grammy una obra de jazz aconseguís la màxima distinció.

La seva condició de figura consagrada i el guardó de la indústria l’han convertit en el músic més cobejat pels festivals de jazz d’aquest estiu i a Catalunya ha estat el veterà Festival de la Porta Ferrada el que l’ha aconseguit incloure en la seva programació, amb un únic concert que tindrà lloc avui dissabte a Sant Feliu de Guíxols.

Grup de primera
En una conversa establerta a dos temps amb el músic nord-americà, via e-mail i línia telefònica, detalla una proposta de directe en la qual s’asseu al piano en companyia d’un grup de primeres espases com són el baixista Dave Holland, el saxofonista Chris Potter, el baterista Vinnie Colaiuta i el guitarrista Lionel Loueke, a més de les vocalistes Amy Keys i Sonya Kitchell. “És un privilegi poder disposar d’aquests grans músics per fer sonar les teves composicions. Portem ja uns quants directes i m’han comentat algunes crítiques que em retreuen que toco poc,
però és que jo també vull escoltar la meravella que aquests monstres fan amb la meva música. Em converteixo en un espectador privilegiat de primera fila i crec que també hi tinc el dret, que coi!, a fi de comptes la meva aportació ja és sobre l’escenari amb les composicions”.

Joni Mitchell
Disfrutar de la música des de tots els àmbits, com a creador i com a consumidor, ha estat una de les màximes que va aplicar des que va convertir el Watermelon man de Mongo Santamaria en un fonament de la cruïlla funk-latin que encara manté plena vigència. Sorprès i satisfet per l’obtenció del Grammy –“jo creia que si alguna vegada el guanyava seria més com a reconeixement d’una carrera que no pas per un treball del present”–, no considera que ni en el seu cas, a partir d’un disc inspirat en les cançons de Joni Mitchel, ni en la distinció similar que va rebre l’any 1965 el disc Getz & Gilberto amb el referent de la bossa nova brasilera, s’ha d’entendre que el jazz necessita complements més adherits a la música popular si vol lluitar per aquest tipus de guardons.

“L’estat natural del jazz ha estat sempre la seva interrelació amb totes les estètiques musicals que l’han envoltat. Crec que la discussió de la puresa en l’art és un debat que ja hauria d’estar superat. Precisament el jazz és la plasmació d’un llenguatge modern a partir de la convivència de les cultures més diverses. Això va determinar el seu naixement i la seva evolució. Nosaltres, els músics, tan sols hem estat els fils conductors d’una manera de percebre la música, que hem tingut com a encàrrec adequar-la als temps que ens ha tocat viure”, comenta.

Home de reptes
Per això quan des de la companyia discogràfica, després de la controvèrsia que va suscitar la publicació del seu anterior treball, Possibilities (2005) –on versionava èxits d’estrelles del pop com Christina Aguilera– , li van proposar compondre una obra inspirada en les lletres de la cantautora Joni Mitchell, el músic, una vegada més, va acceptar el repte de molt bon grat.

“La meva generació és la del rock i això no ho puc ni ho vull canviar. Tota la música que m’ha envoltat és dins meu i és inevitable que surti d’una manera o d’una altra. En el meu cas tinc la sort de poder fer-ho a través del filtre del jazz, que ha estat la base perquè moltes d’aquestes músiques que avui es consumeixen de forma massiva disposin d’uns fonaments i una estructura que les sostinguin”.

A manera de conclusió, Herbie Hancock considera el jazz la primera matèria que ha donat forma a gran part de les músiques populars del segle XX i confia que el segle XXI els seus nous valedors la mantinguin viva sabent-la connectar amb els nous corrents. “És fantàstic que hi hagi escoles i acadèmies que ensenyin les regles del jazz, però aquesta música necessita ser al carrer i amarar-se del so ambient per seguir connectada al seu moment. Perquè, no ho oblidem, el jazz és la música del moment i això és el que no hauria de perdre”.