Cultura

El mirall català del Quebec

Dansa

Catalunya ha inaugurat la primera edició del festival Destinations Danse, impulsat per l’Agora de la Danse (espai dedicat a la dansa a la ciutat de Mont-real des de fa disset anys), amb el qual es pretén donar a conèixer coreògrafs d’una regió diferent cada any, a més d’allargar la temporada de dansa fent-la començar a mitjans d’agost, quan aquesta ciutat, que passa mesos sota una capa blanca de neu, encara està plena de flors i gaudeix d’una temperatura que empeny els seus habitants als cafès i les terrassetes per aprofitar un sol que, diuen, han portat els catalans.

Amb alguns paral·lelismes històrics, polítiques sovint divergents, però certes realitats semblants, la trobada que patrocina l’Institut Ramon Llull convida a la comparació entre l’escena local i la catalana, començant pel fet que a totes dues bandes es pot parlar d’explosió de la dansa contemporània durant els anys 80, és a dir, a partir de la fi d’un període de repressió important, que al Canadà va tenir la forma d’una moral cristiana poderosament autoritària. Un altre element d’agitació en comú ha sigut la convivència no sempre tranquil·la entre dues llengües amb fluxos d’alimentació cultural propis.

La simpatia que desperten aquestes semblances arriba fins a la creació coreogràfica, en què Àngels Margarit i Maria Muñoz s’expliquen com la continuació de l’esclat dels 80 fins als nostres dies; Francine Bernier, directora de l’Agora de la Danse, els reconeix semblances amb creadors quebequesos de la mateixa generació en la utilització de l’espai i la mesura de recursos, mentre que Sofia Asencio i Sònia Gómez són presentades com el relleu generacional que deriva d’una línia de caire performatiu específicament europea.

Dues setmanes

El programa s’ha presentat durant dues setmanes, la primera amb el Solo por placer d’Àngels Margarit –mostra de sensualitat a mig camí entre la física pura i el conceptualisme– i el Volumen II que interpreta Sofia Asencio –de fina brutalitat i mirada irònica–, i la segona amb Bach de Maria Muñoz –un exercici sobre diferents plans de percepció musical– i Mi madre y yo de Sònia Gómez –amb la seva mare, de 70 anys, una bomba escènica que rebenta convencions amb la seva tendresa–. És a dir, una oferta variada per acontentar tots els paladars i que ha suscitat un interès important en el públic de la capital del Quebec, entusiasmat per alguna de les propostes, indiferent a cap d’elles.

L’Agora de la Danse, l’equipament principal per a la dansa al Quebec, és un edifici de quatre plantes amb tres sales de presentació, fruit del desig i la reivindicació del sector, organitzat al voltant del Regroupement Québecois de la Danse, que, amb el suport de la Universitat de Mont-real, va aconseguir un espai dedicat exclusivament a l’art del moviment. És per això que els objectius d’aquesta institució han sigut molt clars des dels seus inicis, com la ferma voluntat de convertir-se en un pont sòlid entre creadors i públic, al qual dirigeixen xerrades i debats després de les presentacions.

Entre els directors d’aquests debats dins la programació de Destinations Danse va despertar gran curiositat que els quatre models de dona procedents de Catalunya fossin tan diferents, així com també el fet que dues d’elles (Sofia Asencio i Maria Muñoz) compartissin projecte artístic amb la seva parella, una sorpresa comprensible en el marc d’una societat extremadament liberal en què el rol de les dones en els espais laborals i en les decisions relacionals és tant o més rellevant que el dels homes.

Entorn receptiu
Més enllà d’aquestes sorpreses, els organitzadors han celebrat el ressò que el festival ha tingut entre el públic i en els mitjans de comunicació en la seva primera edició, tot un èxit en una ciutat que té com a mitjana tres estrenes de dansa a la setmana. “L’entorn és receptiu”, explica la coreògrafa francesa establerta a Mont-real Katya Montaignac, i les idees originals sempre són ben acollides, per la qual cosa un nombre elevat d’artistes estrangers, molts d’ells europeus, s’hi instal·len, alleugerits del pes de la història europea.

Però no tot són flors i violes a Mont-real, com ho demostra una manifestació que dimecres va reunir prop de 2.000 persones, organitzada entre tots els sectors d’artistes visuals, per mostrar el seu descontentament davant la important retallada dels pressupostos de cultura canadencs, que farà minvar les possibilitats de mostrar la seva feina a l’estranger. Val a dir que la reforma repercutirà especialment en les companyies de dansa quebequeses, responsables de la major part de la producció de dansa de l’Estat federal, donat que la resta del territori canadenc no ofereix possibilitats de difusió, i estilísticament no encaixen en els paràmetres artístics dels EUA.

En canvi, a Europa sempre han sigut ben acollides les propostes de dansa quebequeses, i no són pocs els coreògrafs europeus que busquen els seus intèrprets en audicions al Quebec. A més, com van explicar en l’acte de protesta, cal tenir present que les aportacions públiques a les arts fan possible un elevat revertiment econòmic al propi país. Potser aquest sigui un altre punt en comú amb Catalunya, on encara queda per reconèixer el valor econòmic, a part de l’artístic, de les gires artístiques. Viatges que mai no són en una sola direcció, el trajecte sempre és d’anada i tornada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.