"El teatre va força passes davant del cinema"

Ventura Pons té a punt ja la seva nova pel·lícula, Barcelona (un mapa), que s’estrenarà el 18 d’octubre. Es basa en l’obra de Lluïsa Cunillé Barcelona, mapa d’ombres i aplega un repartiment d’excepció: Núria Espert, que torna al cinema deu anys després, Rosa Maria Sardà i Josep Maria Pou. Han passat 29 anys i 20 pel·lícules des del seu debut al cinema, i el director ha consolidat una fórmula que s’inspira sobretot en textos literaris catalans contemporanis i combina una història potent i personatges amb pòsit humà. “M’agrada el cinema que explica històries”, diu el cineasta, que es reconeix molt influenciat pel cinema clàssic nord-americà.

Està content de com ha quedat Barcelona (un mapa)?
Molt, molt! Totes les pel·lícules comencen per les històries, i en aquest cas és molt impactant. Tracta d’un segment de la societat del qual es parla poc, d’una burgesia vinguda a menys que d’alguna manera va guanyar la guerra però que ha perdut la pau. Un món que s’està acabant. Però del que es parlarà d’aquesta pel·lícula és del festival de la interpretació: és brutal!

Com s’ho va fer per ajuntar Núria Espert, Josep Maria Pou, Rosa Maria Sardà...
Tenint un bon text. La Núria Espert em deia: “Què els hauré d’explicar a tota la gent de Madrid que em demana que faci pel·lícules? En els darrers 30 anys només n’he fet dues, i totes dues amb tu”. I jo li vaig dir: “Que et proposo coses interessants”. La meva és sempre una aposta per coses que em commouen. Com aquest món, que té molt a veure amb altres mons de pel·lícules que ja he fet: amb Carícies, amb els perdedors d’Amor idiota, amb La rossa del bar... Hi ha personatges que semblen d’aquelles pel·lícules, pels quals no donaries un ral perquè estan fotuts, però que tenen un pòsit humà a dintre extraordinari, t’inspiren tendresa.

Això també atreu els actors.
Sí, perquè també beuen d’una tradició que aposta pels temes interessants, tenen aquesta cultura, aquest esperit.

¿Comptar amb primers actors del país canvia la seva manera de treballar?
No, com més bons, més fàcil és. Es deixen de punyetes, estan més per la feina, i quan accepten, tenen molt clar quin és el seu rol, i també quin és el rol del director. I sobretot, tenen més clar la seva responsabilitat com a actors a l’hora d’explicar una història, que es canalitza per la visió del director. Com més bons són, més fàcil és.

També cal molta seguretat com a director, suposo...
La seguretat que no se t’escapi la idea que tens al cap. Tots estem fets de seguretats, però també de dubtes. Cada pel·lícula és una aposta de fer les coses d’una determinada manera, i has de buscar la complicitat de la gent amb la teva aposta.

¿Entén el cinema sobretot com l’art d’explicar una història?
Sí, amb el temps he pensat que el meu cinema deu beure d’haver vist el bon cinema nord-americà. M’agrada el cinema que explica històries, i entenc el director com la persona que es posa al servei de la història.

¿Destacaria algun director que l’hagi influït en especial?
Molts: Mankiewitz, Preminger, Billy Wilder... Ens arribaven a través d’Amèrica, però la majoria eren europeus. Quan ha perdut aquesta manera de mirar europea, el cinema americà se n’ha anat en orris; almenys des del punt de vista dels que pensem que el cinema ha de tenir un contingut. Molts ens sentim traïts pel cinema que majoritàriament es fa a les sales.

Tornant a la seva obra, des que va fer El perquè de tot plegat sembla decantat definitivament per les adaptacions literàries...
M’agraden molt. Vaig a buscar les històries a l’imaginari més proper, el català, que estan molt bé. Tenim una gran tradició narrativa, uns autors contemporanis i catalans que són fantàstics. Amb el meu cinema he anat molt pel món i la gent em diu: “Quina història més bona, d’on l’has tret?”. “Doncs mira –els responc–, de la literatura catalana, que és molt bona!”. Aquí, en canvi em diuen: “Això, fas?”. Doncs sí, i és molt bo. Jo crec en la meva feina, crec en el meu país i crec en la gent amb qui faig les pel·lícules, començant pels autors.

Sempre ha reivindicat les comèdies lleugeres que ha dirigit, com Què t’hi jugues, Mari Pili? o Aquesta nit o mai. En tornaria a fer?
Sí, el que passa és que quan has provat els plats forts, els drames potents, la comèdia, que és el gènere més difícil de fer, de vegades cau una mica de les mans. Malgrat que és el gènere predilecte dels espectadors aquí i a tot arreu. Però sóc capaç de fer tant una comèdia com un drama perquè m’ho demana el cos: en un moment determinat m’enamoro d’una història, i si no la faig, em moro. A la vida hi ha dies que ho veus més lluminós i d’altres que tot és més fosc. No estem fets d’una sola peça, afortunadament.

I al teatre, on va començar la seva carrera, ¿està o ha estat temptat de tornar-hi?
No, tot i que hi ha amics que em diuen que faig més teatre que mai, perquè he fet moltes adaptacions. Temàticament el teatre va força passes davant del cinema, i a mi m’atrau perquè m’atrauen les històries, té un contingut més potent, que em regira les entranyes. Però això que em passa a mi passa també amb el cinema anglosaxó: la renovació prové del teatre, de gent com Sam Mendes, Mike Leigh. I a França també, amb el Patrice Chéreau.

¿Creu que Barcelona ha fet el ridícul amb el Woody Allen?
Algú ho dubta? [riu]. De la mateixa manera que Manhattan no necessitava Woody Allen per promocionar-se, Barcelona tampoc. Tot plegat és bastant lamentable: l’administració de la ciutat, l’administració del govern autonòmic... I és absolutament lamentable que tota una ministra de Cultura del regne d’Espanya vingui aquí a la presentació. I el més gruixut de tot són les facilitats que ha tingut per rodar. Ara bé, si ho volem mirar pel costat bo, com que la llei és igual per a tots, si a tots els que ensenyem Barcelona al món ens donen aquests ajuts, fantàstic. Crec que Woody Allen no s’ha assabentat de tot això. Si se n’assabentés, crec que en faria una pel·lícula, que es podria titular com una que va dirigir: Toma el dinero y corre, part II. Podria passar perfectament a Barcelona.