Carlos Saura: “A través de la càmera, veig el món com a mi m’agrada”

Director de cinema i fotògraf, director d’escena operística i ara director de teatre, Carlos Saura estrena l’espectacle Flamenco hoy amb direcció musical del pianista Chano Domínguez. Encara que va estar tres dies l’estiu passat a Los Veranos de la Villa, a Madrid, Saura té clar que l’estrena és al Barcelona Teatre Musical, on es podrà veure del 15 d’abril al 2 de maig.

Vostè va fer Flamenco, flamenco per al cine. Què té a veure amb aquest Flamenco hoy teatral?
Res. Aquest espectacle és per a gent jove, la majoria desconeguts, i amb direcció musical del pianista Chano Domínguez. El flamenc que s’hi fa no és excessivament purista, tot i que tampoc no s’hi fa fusió. De fet, penso que el flamenc ortodox no ha existit mai. No he volgut fer un espectacle revolucionari, però és diferent, hi he integrat altres ritmes com el pasdoble, les sevillanes, les saetes i també un fandango de Boccherini que es balla seguint la tècnica d’escola bolera, que és una llàstima però s’està perdent.

Quina diferència de concepció hi ha entre fer una pel·lícula i una peça teatral?
Que el teatre és un pla general permanent, cosa que vol dir que has de jugar molt bé amb la il·luminació i els elements per crear alguna cosa bella, bona i amb ritme, evitant que es faci pesat amb un cante de vint minuts seguits. Sovint els espectacles de flamenc tenen un problema de metratge.

¿Però amb intenció, es pot fer que l’espectador vegi un pla mitjà o un primer pla?
La imaginació pot saltar per sobre de tot i tothom. És com quan veus una dona molt lletja que balla molt bé i que a tu et sembla molt guapa. L’úll és selectiu, i per això hi som nosaltres, per aïllar els cantants, els guitarristes i els ballarins jugant amb la il·luminació i fer que el públic es fixi en unes coses i no en unes altres... De fet, el teatre i el cine musical et permeten experimentar molt més que el cinema convencional. El cine de ficció està massa lligat a un argument i a uns decorats que hi manen.

Per què li interessa tant el flamenc? Va començar amb Antonio Gades i n’ha fet llibres, pel·lícules, teatre...
Sempre he sentit atracció per la cançó popular espanyola. De petit, durant la Guerra Civil, a Madrid, recordo els milicians anant pel carrer cantant. I la meva mare era pianista de música clàssica. No ho sé, sempre m’ha agradat la música de l’Argentina i la de Portugal, o sigui que els films Tango i Fado no són per casualitat.

Què recorda d’Antonio Gades?
Em van oferir fer Bodas de sangre amb ell, quan encara no el coneixia, i vaig sentir terror. Vaig pensar: “Això serà una lorcada, en el pitjor sentit de la paraula, de parets blanques i gitanos vestits de negre”. Però després va ser tot diferent, vaig intentar reproduir una classe de dansa... Gades va ser el meu professor de ball flamenc, era molt exigent, i ens vam fer amics... Després van venir Carmen i El amor brujo, en què ja vaig intentar col·laborar amb la càmera en la coreografia.

Com es veu el món a través d’un objectiu?
Veig el món com a mi m’agrada, i el que no m’agrada ho elimino. És curiós, perquè a través d’una càmera, sigui de cinema o fotogràfica, t’acostumes a veure unes coses determinades. Si veig un centenar de fotos i una no és meva, la sé reconèixer, la manera d’enquadrar és molt personal. I ara que tenim el cinema digital i et pots oblidar de tota la part mecànica, és un plaer.

Sempre li queda el muntador, que suposo que li pot destrossar una pel·lícula.
Sí, és cert, però si agafes un muntador creatiu, pot fer que la pel·lícula sigui molt millor del que tu faries.

Aquests dies s’està començant a veure a tot el món la seva última pel·lícula, Io, Don Giovanni.
Sí, ja ha passat pel Festival de Toronto, s’acaba d’estrenar al Japó, que per cert em van trucar de seguida demanant-me que els enviés Flamenco, flamenco, no sé què hi té a veure... Divendres es projectarà a l’Òpera de Nantes, a l’abril al Festival de Màlaga, al maig anirà a París... És una pel·lícula musical molt diferent de les que he fet fins ara. Va sobre en Lorenzo da Ponte, el llibretista de Mozart, i com va ser expulsat de Venècia per la seva vida dissoluta i va acabar enmig de la màfia vienesa en un pugna entre Salieri i Mozart. De fet, va de com s’inventen Don Giovanni i gravita sobre el mite de Don Joan.