Newman, l'indomable

Pocs actors com Paul Newman han transitat tan majestàticament des de l'època daurada de Hollywood fins al panorama contemporani fent de l'irresistible galant dels 50 un insuperable actor de caràcter. Aquesta no ha estat l'única virtut d'un mite del cinema que ahir va morir als 83 anys, víctima d'un càncer. A més de la seva faceta d'actor, Newman també va posar-se darrere la càmera per dirigir un grapat de pel·lícules que superen amb escreix la categoria de vehicles per al seu lluïment personal. En una d'elles, Harry i fill, hi ressona la pèrdua d'un dels fills del seu primer matrimoni, víctima d'una sobredosi. Fruit d'aquesta tràgica experiència va crear una fundació per a la lluita contra la droga. Dins i fora de la pantalla, el protagonista de La llegenda de l'indomable ha estat un exemple d'integritat. Casat des del 1958 amb la també actriu Joanne Woodward, quan li van preguntar sobre possibles aventures extramatrimonials, va reptar l'entrevistador: "Per què menjar una hamburguesa fora quan a casa tens un bon filet?".

Admirat per la seva bellesa, Newman hauria pogut viure a bastament de la irresistible mirada dels seus ulls blaus però el seu talent superava l'embolcall físic. Alumne de l'Actor's Studio, va aplicar el cèlebre mètode interpretatiu als seus primers personatges, els joves inconformistes i fins i tot turmentats de Marcat per l'odi, El llarg i càlid estiu o el Billy el Nen edípic de L'esquerrà. La seva confrontació amb Elizabeth Taylor a La gata sobre la teulada de zinc, una adaptació de Tennessee Williams rodada el 1958, li va valer una primera nominació a l'Oscar que confirmava un perfil dramàtic que ben aviat va desvincular-lo de qualsevol comparació amb James Dean o Marlon Brando. Tres anys després tornaria a aspirar a l'estatueta amb El vividor. El seu paper de jugador de billar professional va fer història però els acadèmics de Hollywood van preferir premiar Maximilian Schell per El judici de Nüremberg. Newman hauria d'esperar fins al 1986 per rebre l'Oscar, curiosament per la seqüela de Martin Scorsese d'El vividor, El color del diner.

Newman va tornar a ser nominat per Hud (1963) i La llegenda de l'indomable (1967), altres dos títols on la psicologia jugava un paper tan important com el context propi del western al primer i d'un presidi en el segon. L'Acadèmia, en canvi, va ignorar la seva reincidència amb Tennessee Williams a Dolç ocell de joventut, el melodrama El premi, el western Hombre o, fins i tot, la seva esplèndida col·laboració amb Alfred Hitchcock a Cortina esquinçada. Des del 1958, l'actor va compartir amb Woodward la seva vida privada però també Un marido en apuros, Des de la terrassa o Samantha, títols menors en una filmografia que, des de mitjans dels 60, va tornar a aixecar el vol.

Cinema negre
La seva presència en un film d'espionatge dirigit pel mestre del suspens el va apropar al cinema negre. Protagonista de Harper, investigador privat (1966) al costat de Lauren Bacall, una de les grans dames del gènere, una dècada més tard va tornar a interpretar el mateix detectiu creat per Ross McDonald a Amb l'aigua al coll. Durant aquest parèntesi, Newman es va permetre el luxe de posar en evidència la seva passió per l'automobilisme amb la seva presència a 500 milles i va trobar un doble filó amb Dos homes i un destí. Gràcies a aquest western dirigit per George Roy Hill el 1969, l'actor es convertiria en un dels principals motors de la transformació del gènere a través de la seva presència a Els indesitjables però, sobretot, a El jutge de la forca, un memorable equilibri entre la nostàlgia i el cinisme establert per John Huston, i a Buffalo Bill i els indis. Robert Altman, una altra mirada crítica sobre la societat nord-americana, es va permetre utilitzar Newman per desmitificar el llegendari personatge del Far West.

L'altra precedent establert per Dos homes i un destí va ser la seva col·laboració amb Robert Redford. Els productors dubtaven a confiar el paper de Sundance Kid al llavors jove actor però el ja veterà Newman va dir que o tots dos o res. El tàndem va funcionar a la perfecció i va reaparèixer cinc anys després a El cop, un artificiós vehicle de lluïment per a la parella protagonista que es va endur set Oscars, inclòs el de millor pel·lícula, però cap dels d'interpretació. De fet, Newman ni estava nominat.

També durant aquest període daurat, l'actor va fer el salt a la direcció. Amb Sydney Poitier, Barbra Streisand i Steve McQueen va crear la seva pròpia productora i el 1968 va debutar darrere les càmeres amb Rachel, Rachel, un drama intimista protagonitzat per Woodward. Poc després vindrien Casta invencible i Els efectes dels raigs gamma sobre les margarides, onze anys abans que reaparegués amb Harry i fill. Una adaptació d'El zoo de vidre, homenatge a les seves primeres interpretacions de Tennessee Williams, va tancar el 1987 aquesta faceta de la seva carrera.

Papers a mida
Ja en aquest període, Newman es podia permetre el luxe de triar papers fets a mida. No va resistir l'oferta econòmica de ser un dels protagonistes d'El colós en flames o de tornar-li els favors a Roy Hill quan va interpretar un jugador d'hoquei sobre gel a El castañazo. L'Acadèmia, tanmateix, va reconèixer els seus papers dramàtics a Absència de malícia i El veredicte amb noves nominacions a un Oscar que no acabava de materialitzar-se.

Conscient d'una mancança que ja clamava al cel, Hollywood li va atorgar una estatueta honorífica el 1985, "per la seva integritat personal i la seva dedicació a l'ofici". Paradoxalment, l'any següent en rebria una altra per El color del diner, un film que hauria pogut tancar amb brillantor la seva carrera, però Newman, l'indomable, encara tenia corda per a una altra dècada en la qual va aparèixer a El gran salt, Mr. and Mrs. Bridge o Nobody's Fool. A Camí a la perdició, el personatge secundari d'un cap de la màfia li va valer una altra nominació a l'Oscar. No hi ha papers petits per a un gran actor.