cultura

La contra

Miquel Barceló

Es poden anar a veure les seves pintures al Caixafòrum

Gran elefant dret és una escultura recent. Un bronze de vuit metres d'altura que representa un elefant fent la vertical sobre la trompa. L'humor hi és un senyal de plenitud i, l'espectacle, de vigor. Barceló sempre és espectacle, i últimament més, amb l'obra pública: la capella de Palma, la cúpula de Ginebra i les representacions de Paso doble. Hi ha crítics que li retreuen, com si l'espectacle no fos la matèria primera de qualsevol mena d'activitat artística.

Aquest elefant espiritual juga a un contrast inquietant entre el pes i la ingravidesa, a partir de la presència indestriable de l'obra de Barceló, que són els animals. Les bèsties, els nostres àlter egos al planeta Terra, els ambaixadors nostres a l'altre costat de la frontera entre la consciència i el cos. Barceló surt de la deu de la sensualitat, de l'exploració de la sensualitat. Viu al moll de l'os de les arts plàstiques. És una vèrtebra més d'una espina dorsal que arriba a les pintures rupestres i es perd entre la boira que ens separa de les bèsties. D'aquí li ve la popularitat. És la continuació més natural del segle vint.

A principi dels vuitanta, Barceló pintava gossos. Gossos rabiosos i famèlics com l'Amsterdam dog, un gos lligat amb corretja, tan furiós per escapar-se i sortir del quadre, que ensenyava les dents i s'aguantava sobre les potes de darrere. S'estava tornant bípede del pur desig de separar-se de la terra, de travessar la frontera, sortir del quadre i fer-se una persona. Aquells anys Barceló s'autoretratava en forma de gos. L'any vuitanta-quatre va pintar L'amour fou. L'artista jeu al seu estudi amb una trempera tan potent que magnetitza el mar. L'aigua entra a l'estudi superant les parets recobertes de llibres. El mateix any va pintar-se amb el pinzell com a sexe.

El pinzell sexual que ens torna a la terra. L'atracció de la terra i l'atracció per completar-se, l'ambició de la unicitat. El primitivisme, la “desintoxicació d'Occident” que Barceló diu que troba a Mali també és tornar a la terra. Tornar als materials més antics, aplicats amb la tècnica d'ara, tornar als pigments minerals i a l'argila del neolític, crear de la mateixa manera que Déu crea al Gènesi l'home, a partir del fang. Tornar a la cova de la cúpula i la capella, fer-se físic fins a l'exasperació ritual del Paso doble, on l'artista mateix és una forma escultòrica, pictòrica i viva, que fueteja el material i acaba fonent-se amb l'argila. Perquè amb la mort també es torna al fang, i d'aquí ve la constància en les vanitas, les calaveres –humanes o animals, en aquest punt coincidim–, que són el trànsit de la vida a la pols. Als bodegons de Barceló, la fruita s'hi descompon de tan madura. L'evanescència dolça i radical, el suïcidi per pistola, borratxera o autofagotització. Crear desapareixent en la creació, desaparèixer creant en la desaparició.

Hi ha una pintura de l'any noranta-dos que és una fita: el Projecte de crucifixió, on el crucificat és un animal. Al cap d'uns anys, Barceló pinta primats: Floquet de Neu i goril·les albins. A la capella de Palma el crucificat és ell. A La solitude organisative, el seu últim autoretrat, ja no és un gos sinó un goril·la. Tornat pintura, confós i confonent-se amb la matèria, seu com esperant la unicitat. S'ha hagut de barallar amb l'argila bíblica, però, vista la serenitat d'aquesta solitud, ja no sabem si és ell que ens acosta a l'animal o si és l'animal que ens l'acosta a ell.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.