Canvi d'armari

Canvi de temporada. Aquesta primavera, qui més qui menys, ha començat a renovar l'armari. La roba més fresca passa a primera línia i els jerseis gruixuts reculen a rereguarda. La casa Mango, una marca de moda pensada per a totes les butxaques i d'ús diari, també es deixa sorprendre en aquesta primavera de la crisi i ha muntat la segona edició del premi de moda per a joves talents. Una vuitantena de maniquins ocupen durant uns dies (fins al 2 de maig) el passeig de Gràcia amb alguns dels models ideats per la desena de finalistes del premi. És, asseguren, el premi d'aquestes característiques amb millor dotació econòmica: 300.000 euros. Les deu col·leccions finalistes s'estenen des del carrer d'Aragó fins al de Rosselló. El passeig, que el Monopoly barceloní situaria en el més car de tots (és el racó de Barcelona on hi ha les marques de roba, joieria o complements més selectes de tot el món), canvia d'armari. Al costat dels models de Chanel i Louis Vuitton, s'imposen uns patrons arriscats, atractius, innovadors, a mig camí de la passarel·la i de la costura que llueixen alguns veïns de l'Eixample. Mango té un client de classe mitjana però amb col·leccions com la que es pot veure en aquesta via de la Barcelona Shoping Line pretenen presentar una línia que els aporti prestigi.

Els deu finalistes vénen d'arreu del món. Des d'Austràlia fins a Bèlgica, passant per Corea i el Regne Unit o l'Estat espanyol. Christian Wijnats s'ha inspirat en un viatge de deu dies per l'Àfrica central. El recurs ètnic, essencialista, contrasta amb els més sofisticats, com la dona que imagina Jaeke Alex Kin («alegrement extravagant, misteriosament femenina»). És una roba que serviria als fans de Mecano per colar-se en una festa als anys vuitanta. Però amb uns detalls extremadament arriscats. Com la jaqueta del Jakub Polanski que permet transformar-la de torera a, pràcticament, uns tres quarts o la seva jaqueta futurista que tampoc faria cap lleig a les pel·lícules post Tercera Guerra Mundial com Dune o Waterworld.

Els turistes amb elevat poder adquisitiu que passegen amb bosses de roba acabada d'adquirir al passeig de Gràcia no vesteixen tampoc com els maniquins. No arriben a les bermudes i a les xancletes dels guiris (que estan convençuts que Barcelona és una primavera perpètua). Tots, això sí, es deixen persuadir per la redacció adjectivada de les múltiples guies turístiques. I es poden prendre una paella precuinada. Els maniquins que vesteixen el premi Mango (el veredicte es farà públic demà al migdia a l'Hotel Majestic) poden sentir converses més afins als temps d'escorrialles econòmiques que corren. Com la noia que comentava al company de feina que no es creia que el seu cap no sabés que l'1 de maig és un festiu. O patir de rèplica un rètol delator («Apartaments en lloguer. Raó a la porteria») en la flamant façana de l'arquitecte japonès Toyo Ito. Les seves onades, que volen dialogar amb les voltes de la Pedrera de Gaudí, han de suportar un cartell que trenca tota la poesia a canvi d'un anunci que ajudi a finançar la costosa obra. A les rajoles hexagonals conviuen el música Aaron Lordson amb micròfon i càmera gravant-lo amb el sorollós camió de neteja, que el fa callar.

El Botón Mango Fashion Awards ha tingut l'encert d'ensenyar el gust pels botons com a element per dibuixar (Aleksandar Stanic & Siona Sinha); els tuls i la pedreria (Peter Pilotto & Christopher de Vos); el punt, i la llana feta nus i transformada en jersei (Miriam Lehle & Sabine Egler) i els fils esfilagarsats recordant arrels d'una planta de temporada (Silvia García Presas). Són treballs intuïtius cosits amb la cura d'un prototip i l'ambició de convertir una nova peça de roba que revolucioni l'armari mundial. Fins a la propera temporada. L'optimisme dels dissenyadors promesa ha de confluir amb les pors dels clients que veuen l'ombra de l'atur. Ja cal que aquesta temporada (econòmica) sigui ben curta.