Crítica
Quan la monstruositat retroba la calma
D'entrada crec que és un deure advertir les senyores del club de fans de George Clooney que El americano té poc a veure amb allò que esperen del seu actor fetitxista. És cert que en el film poden veure Clooney fent l'amor amb una prostituta italiana i que el seu posat és més misteriós que mai; amb tot, però, el film és una raresa. El americano pot provocar la mateixa sensació d'estranyesa que va provocar a les admiradores de Jack Nicholson l'estrena d'El reportero, de Michelangelo Antonioni. Encara que Anton Corbijn (Control) no és Antonioni, el film vol acostar-s'hi posant el drama interior a l'epicentre d'un relat en què la gran qüestió té molt a veure amb el problema de la construcció de la identitat. Corbijn no vol fer un thriller carregat d'acció sobre les desventures d'un assassí que treballa a preu fix, sinó un retrat existencial al voltant d'un personatge que no para de debatre's entre la seva monstruositat interior i la dificultat de poder assaborir la placidesa de la quotidianitat.
Des del pròleg fins al final, el dubte sobre la misteriosa identitat del personatge protagonista no deixarà de ser present al llarg d'una història en què les escenes d'acció desapareixeran i on allò que domina és el sentiment de l'espera. L'americà es traslladarà a un petit poble italià on s'amagarà del món, mentre prepara una hipotètica nova missió. Allà l'interès tampoc no resideix a saber quina serà la missió que durà a terme, ni a conèixer quins són els seus lligams amb el contacte que li truca, sinó a intentar comprendre de quina manera un home d'acció podrà adaptar-se a la vida plàcida i monòtona. Els moments més interessants són els que ens mostren el protagonista no fent res, assegut a la taula d'un cafè, passejant pels carrers o matant el temps com pot. El americano ens pot caure simpàtica perquè posa en crisi algunes de les premisses del cinema espectacle actual.
El film pot ser vist com un cert retorn cap a certs models de cinema dels anys setanta que proposaven aturar l'acció per reflexionar sobre els gèneres i acabar convertint els seus personatges en éssers complexos. Amb tot, però, hem de considerar que Corbijn no és només un mal imitador d'Antonioni, sinó també de Monte Hellman. El seu western psicològic és una obra excessivament insípida. No hi ha una tensió prou forta i l'hipotètic romanticisme en què vol caure en els moments finals no aconsegueix tenir la seva pretesa dimensió tràgica. Les intencions són bones, la pel·lícula cau simpàtica, però tot plegat no va gaire lluny.