Un exèrcit d'artistes

Joan Duran ha viatjat pel món i la seva mirada ha estat sempre diferent, una lent angular que enfoca la realitat cap a la banda creativa. Volcànic, es podria dir que és un situacionista passat per les graelles americanes, i la seva concepció de l'art és participativa, no aïllada. No creu en el turisme artístic ni en les patums i patumetes. Tampoc en els espais tancats on va a parar la cultura com si necessités viure al gueto. Duran va sortir de Catalunya el 1967 rumb a París. Després d'anys a Àsia, va anar cap al Salvador. S'acabaria instal·lant a Belize el 1972. En aquest racó centreamericà –té una extensió similar a la de Catalunya–, va deixar temporalment la pintura quan va comprovar que no tenia sentit realitzar-la en un lloc en què faltava de tot. El seu compromís social i cultural amb la realitat del país el va fer crear Cubola, l'única editorial existent a Belize. També va participar intensament en el procés per a la independència de la colònia britànica, que es va produir el 1981. Des d'aleshores, Duran ha combinat la creació individual amb una idea comunitària de l'art. L'últim projecte és Landings, una ambiciosa idea on ha vinculat durant els darrers anys creadors joves, que no creuen exclusivament en la mercantilització de l'art. Duran defineix Landings com un aprenentatge d'interacció entre artistes joves de la seva regió americana amb els de la resta del món: “Normalment vivim i ens comportem –dins del món de l'art– sotmesos a una foscor total davant la realitat. El més increïble del desconeixement general que viu el món artístic és que tenim jugadors intel·ligents a les dues bandes de la xarxa mundial, però que viuen rere els escuts de les falsedats culturals heretades des de fa molts anys. Els artistes tenen por de rebutjar un statu quo, que empitjora encara més per una visió de televisió en blanc i negre en el temps de l'alta definició. Tot això permet que el sistema immobilista continuï vigent”.

Aquests dies, Joan Duran ha tornat a Barcelona per ensenyar-nos la culminació del projecte Landings, que l'ha absorbit durant l'última dècada. Tot va començar amb l'anterior projecte ZERO. New belizean art amb joves artistes de Belize. Una de les deu mostres d'aquest projecte radical va ser exposada a Barcelona el 2001, a La Capella. Indagava quina era la potencialitat dels artistes de Belize, en un país en què l'art només existia entre els vestigis de l'antiga civilització maia o en les riqueses naturals dels murs coral·lins de les seves costes. Vehement, passejo amb ell i el seu amic Salvador Rodés pel barri Xino. S'hi sent còmode entre la gent, parla amb uns policies, saluda una jove del carrer o ens ensenya davant Sant Pau del Camp l'antiga esplanada on va veure, quan era petit, les restes d'una balena que havia surat fins al port.

És interessant la proposta de Duran perquè detesta els elitistes i el pessebre institucional. No creu en un art tancat, sinó que el vol fer tornar al carrer, gairebé amb vocació pedagògica. Ha conduït cap a la victòria un petit exèrcit de cent guerrillers artístics, una heroïcitat en un territori tan marcat pels egos, la competitivitat i les enveges. Les idees en comú i la suma d'esforços han escampat de colors molts dels llocs on han actuat. Són espectaculars les intervencions en els paisatges, sempre amb despeses mínimes. Duran sintetitza que utilitzen els espais cedits en usdefruit amb el màxim respecte, sovint sense clavar ni un clau: “Els sorprenem en el moment de la inauguració. No tant pel talent o l'experiència, sinó per la dedicació i la tenacitat. Lluitem com si ens hi juguéssim la vida i ens adonem que tenim més capacitat de la que imaginàvem”. La guerrilla de l'art avança.