Del neolític als ibers

Ahir vaig participar a Tortosa en la presentació del llibre Blat, metalls i cabdills. Catalunya, del neolític a la iberització, que ha publicat Rafael Dalmau, Editor. Els autors són els prehistoriadors Josep Bosch i Joan Santacana, els quals han tingut la col·laboració documental dels dibuixos de jaciments i peces realitzats per Ramon Álvarez i Mar H. Pongiluppi amb l'objectiu de recrear amb imatges el passat de, com a mínim, 5.000 anys abans de Crist, que no és pas cosa d'abans-d'ahir.

El resultat és un llibre fascinant –de síntesi, ben raonat, ben editat, amb aquelles tapes dures que són la consistència material d'una obra pensada– que es llegeix com una novel·la d'intriga medieval, però amb la diferència que és una intriga molt més llunyana, la intriga de la supervivència estricta dels nostres primers ancestres.

I vostès diran, coneixent-me de prop o de lluny: de què li ve a aquest, posar-se amb els neolítics quan tenim tants problemes, ara i aquí? I tindran una mica de raó, però és que, a vegades, és bo girar la vista enrere per tractar de comprendre, si és que això és possible, on i com va començar l'embolic de viure, conviure, sobreviure i reviure en aquest món on ens han vomitat.

Aquest món de les edats prehistòriques mil·lenàries, de la pedra als metalls, dels caçadors-recol·lectors als pagesos-ramaders, de les coves de les muntanyes als primers assentaments humans a les planes benèvoles, no em diran que no tingui un gran atractiu. Tot això, amb penes i treballs, s'ha museïtzat, per bé que, com destaquen els autors d'aquest volum, a conseqüència de «l'etapa de creixement urbanístic més gran de la història (la dels darrers quaranta anys), el patrimoni arqueològic del període neolític està desapareixent». I aquí, vés per on, parlant de realitats de més de set mil anys, entrem en la realitat més actual: la de la devastació «sense pietat» del nostre passat prehistòric. I això sí que m'interessa, i molt, perquè en la successió dels temps no és bo «perdre els orígens», com ens recordava, també fa quaranta anys, Raimon.

En el magnífic compendi prehistòric que és aquest volum, la realitat humana i ambiental del neolític català apareix ben aclarida i, en aquesta, la presència de les nostres terres, del Camp de Tarragona a les valls de l'Ebre, s'hi manifesta ben viva. Els mapes dels jaciments del final del paleolític i de les diverses etapes del neolític mostren la realitat de la nostra geografia habitada: les coves o abrics de Falset i Margalef, al Priorat, l'art rupestre a les muntanyes de Prades o a la serra de la Pietat (Ulldecona), la cova del Vidre (Roquetes), el barranc d'en Fabra (Amposta), el Mas de Benita (l'Aldea) o el Molló de la Torre (també a Amposta). Al Camp de Tarragona, Timba d'en Barenys (Riudoms) o el Forn de la Rota (Castellvell). Al final del neolític, camí de l'edat dels metalls, els assentaments es multipliquen, sobretot a l'àrea litoral i prelitoral i resseguint les conques dels rius.

I així podríem anar seguint: de les eines per sobreviure o matar (rivals o animals) a la bomba atòmica, fa seixanta anys, que ja féu les mortaldats en massa, com a signe del «progrés» de la nostra capacitat per autodevorar-nos.

En el llibre que comentem, Bosch i Santacana, amb molt bon criteri, recorren els avatars de la recerca científica prehistòrica des de finals del segle XIX fins a l'actualitat a Catalunya, destacant els noms inicials de Salvador Sanpere i Miquel, de Francesc Carreras Candi (que l'any 1940 publicà sobre la navegació fluvial a l'Ebre), de l'escolapi vilanoví pare Eduard Llanas o de mossèn Serra i Vilaró, per relatar amb detenció els inicis, el 1918, amb el gran Pere Bosch Gimpera, de l'Escola Catalana d'Arqueologia, que va comptar amb elements humans de tanta entitat com Josep de C. Serra-Ràfols, Lluís Pericot, Joan Maluquer de Motes, Miquel Tarradell o el reusenc Salvador Vilaseca, tots ells, d'una manera o altra, continuadors, després de la guerra, de l'obra de Bosch Gimpera.

Tots aquests homes es van fer un tip d'estudiar, viatjar, excavar jaciments, analitzar-los i comparar-los amb altres treballs d'estudiosos europeus (Gordon Childe, Jean Guilaine, etc). Davant d'ells, em trec l'humil barret de pelegrí de tots aquests paratges caminats.