L'opció de Villaronga

Quina por. Una altra pel·lícula sobre la postguerra, aquest cop centrada a Vic i els seus voltants i amb coartada literària inclosa. Però quan veig que el director és Agustí Villaronga, la por esdevé esperança. I quan contemplo les imatges finals de Pa negre –basada en dos textos d'Emili Teixidor–, l'esperança es materialitza en un sospir d'alleujament. Pa negre no és Tras el cristal, aquella primera pel·lícula de Villaronga que, malauradament per a ell, el marcarà per sempre. Però sap fer una cosa molt difícil en aquest país: insuflar vida, i misteri, i inquietud, a un material que hagués pogut donar lloc a un altre drama més sobre pobres camperols oprimits, feixistes dolentíssims i rojos beatífics. Afortunadament, Pa negre no és La lengua de las mariposas, posem per cas. És una pel·lícula on l'ambient fosc de la postguerra es fa present de manera física, on l'horror surt de la condició humana que ha fet possible aquella situació, més enllà dels condicionaments polítics. Molts no hi estaran d'acord, però és una opció, l'opció de Villaronga, que prefereix aprofundir en la naturalesa del mal abans que deixar-se endur pels tòpics. Tot i així, de vegades no ho aconsegueix, i els personatges arquetípics de Sergi López i Eduard Fernández surten perjudicats, així com la narrativa, que de vegades adopta una certa mecànica massa dependent del subgènere. Però en la seva major part, Pa negre subverteix els estereotips per donar una visió ombrívola, de vegades tenebrosa, de les relacions socials en temps difícils. I ho fa amb una potència visual poc corrent, amb una capacitat innata per suggerir allò inquietant a l'interior de la realitat més sòrdida.