Amor i classe

Budapest entre guerres. Un home entre dues dones. “No m'estimis tant”, li prega ell a la seva primera dona, que després de perdre la batalla per aconseguir l'amor del seu marit, es resigna i fins i tot es proposa trobar-li “la dona justa”, aquella que el faci feliç. Un impossible. Fi de la primera part.

A la segona part, és ell qui dóna la seva versió de la història. La tímida serventa de la primera part s'ha convertit en una dona sofisticada, exiliada a Roma després de deixar anar el seu marit per sempre més, just en el moment en què descobria que l'estimava. Un home i dues dones, dues exesposes que no eren la dona justa, simplement perquè això no existeix, i així ho subratlla la dona alliberada interpretada per Novell en el seu parlament final.

Per sobre de tota la història, es respira el conflicte de classes: ell (Casanovas) és un burgès de manual, algú destinat a preservar la fàbrica familiar i els principis fundacionals de la seva classe social, encara que això el faci tremendament infeliç. La primera dona (Novell) és una burgesa de menys estatus que només aconseguirà el respecte del seu marit durant una breu maternitat amb final tràgic; la segona (Plazas), una pagesa reconvertida en minyona que interpreta com un insult el primer intent del senyoret de convertir-la en la seva esposa, no se sap molt bé amb quin propòsit. A Sándor Márai (1900-1989), l'escriptor hongarès que va escriure la novel·la homònima adaptada per Mendoza per a l'escena, era de bona família i, després de la guerra, el nou règim comunista el va condemnar a l'exili i el silenci per ser un “autor burgès”. La classe, sempre la classe.

El triangle no exactament amorós que formen Novell, Casanovas i Plazas, complementat amb les reflexions amargues de l'amic escriptor (Pi), funciona com un efectiu joc de miralls, reforçat pels tres miralls / pantalles de l'escenografia: el millor de l'obra, juntament amb uns actors excel·lents, que fan més suportables dues hores d'insatisfaccions molt humanes.