Suau i tou

El darrer disc del congolès Lokua Kanza, Nkolo, és una delícia. Les veus d'aires de gospel hi dibuixen melodies i harmonies subtils i serenes per damunt d'una instrumentació minimalista, senzilla i eficaç. El concert a L'Auditori d'aquest músic que actualment viu a la ciutat brasilera de Rio de Janeiro es presentava com el plat fort d'un Festival de Músiques del Món que, per segon any consecutiu, està dedicat íntegrament a l'Àfrica, i especialment a l'Àfrica subsahariana.

Però a l'hora de la veritat, tot l'encant del repertori gravat no va acabar de plasmar-se en el directe del nostre artista, amb una música massa decantada cap al pop impersonal i sense arestes.

L'amable resultat feia pensar més en un programa radiofònic d'autoajuda que no pas en el riquíssim i selvàtic arbre de les músiques que s'escampen per tota la geografia de l'Àfrica Negra. Són els riscos de l'anomenada world music, que tan sovint cau en la monotonia i l'autocomplaença de propostes que no són ni carn ni peix.

Lokua Kanza té una molt bona veu, càlida i amb denominació d'origen africana, i s'ha format musicalment en diferents ciutats i camps estilístics i ha escrit bones cançons. També cal tenir en compte que l'acompanya un grup sòlid, del qual forma part la seva filla com a corista.

A priori, tots els ingredients necessaris per convèncer. Però al concert de L'Auditori hi van sobrar les presentacions tirant a tòpiques, es va abusar del recurs de fer cantar el públic tornades enganxoses i s'hi va trobar a faltar una cosa que és la sal de la música popular: allò que en diuen grapa.