Cultura

Quadern de cinema

Afectat per una terrible malaltia i perseguit per qui va ser el seu millor amic, John Lurie continua mantenint la lucidesa intacta

Estrany al no-paradís (i 2)

“Vaig rebutjar ‘Reservoir dogs' perquè els personatges es deien Mr. Blue o Mr. Pink”

John Lurie, paradigma de l'home-perseguit-per-un-ovni, va reaparèixer a la llum pública al Festival de Albacete. Ara li cedim la paraula:

“El llibre de Peter Biskind ‘Moteros tranquilos, toros salvajes' explica molt bé tot el procés que ens ha portat on som ara. Encara que si el llegeixes pots acabar pensant que la culpa de tot la té Michael Cimino. Hi havia un temps en què els creadors tenien el poder: gent com Jimmi Hendrix, Coppola, Scorsese… De cop tot es va capgirar i el poder va anar a parar a les mans dels executius. Quan he participat en bandes sonores recents he comprovat com a ningú, en el fons, li importava si la pel·lícula era bona o no”.

La Zona Zero de l'‘indie'

“A l'època de ‘Permanent vacation' jo estava rodejat de molts joves creadors que volien donar forma a una mena de cinema ‘punk' i, de cop, va aparèixer Jim Jarmusch, que a tots ens semblava una persona realment estranya: era estudiant de cinema i sabia realment el que volia fer. En aquell context era tan insòlit com un comptable. Jarmusch guardava el seu equip de filmació al meu apartament, però no comptava que Jean-Michel Basquiat venia sovint i es quedava adormit a terra. Un dia havien de rodar i els membres de l'equip van haver de desplaçar el cos adormit de Basquiat per treure tot el material que els feia falta. Van moure Basquiat com si fos un moble… ¡I ell no es va despertar! És el meu millor record del rodatge”.

La sobrietat del geni

“Quan havíem deixat ja la heroïna, una tarda els meus amics i jo vam prendre tanta cocaïna que, de cop, vam pensar que el millor era prendre una mica de cavall perquè ens baixés tot, però ja no guardàvem els números de telèfon dels camells. Un de nosaltres va proposar que anéssim a veure Abel Ferrara, que vivia al mateix barri. Eren les 4.30 de la matinada. Ferrara estava amb Zoë Lund, tots dos completament penjats, asseguts a terra. Era evident que s'acabaven de picar i que no estaven gens disposats a atendre aquella colla de brètols que els volien gorrejar droga. Els vaig preguntar què collons estaven fent abans que arribéssim. ‘Estàvem escrivint un guió sobre un policia dolent', va dir Ferrara. Ningú no hauria donat ni un cèntim perquè aquell parell portés a bon terme qualsevol feina. I ja ho veus: ‘Bad lieutenant' va ser una obra mestra”.

Renúncies

“Només em penedeixo de no haver acceptat dos treballs: ‘Reservoir dogs' i ‘Drugstore cowboy'. A la primera em van oferir el petit paper que, al final, va fer el mateix Tarantino, però vaig rebutjar l'oferta perquè em va semblar insuportable llegir un guió on els personatges es deien Mr. Blue, Mr. Pink, etcètera”.

Perdre el respecte a un mestre

“Has d'anar amb compte a l'hora d'intentar conèixer els teus herois, perquè el mite se't pot caure a terra. A mi em va passar amb Scorsese, al rodatge de ‘L'última temptació de Crist'. L'admirava, però quan me'l vaig trobar em va semblar un tipus petit i nerviós, neuròtic, que no parava mai de moure's i a qui la meva actitud ‘cool' el posava cada cop més histèric. Jo m'apropava a ell per tal d'aprendre a dirigir i notava com no suportava la meva proximitat. El tercer dia de rodatge em vaig perdre caminant pel desert i vaig acabar entrant en quadre sense voler. Em va pegar una esbroncada brutal. Però vaig obtenir la meva venjança: si veus l'escena en què Jesús torna la vista a un cec, jo sóc en un cantó del pla tapant-me la boca perquè no es veiés que m'estava petant de riure en escena. Me'n fotia de Scorsese a la seva pròpia cara i la prova va sobreviure”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.