Amanuenses electrònics

Cinquanta títols selectes els avalen. Atalanta acaba de fer cinc anys amb uns volums que han anat construint un catàleg on podem trobar des d'Oscar Wilde a les memòries de Casanova, de Thomas de Quincey a estudis sobre les cultures clàssiques. Després de vendre's l'editorial Siruela, Jacobo Siruela va engegar aquest projecte amb les idees clares. La va voler instal·lar al camp i no dubta quan afirma que sense l'impuls, la sintonia i la sensibilitat d'Inka Martí no hauria pogut tirar endavant Atalanta. Ell mateix la defineix com a artesanal: “Perquè malgrat que el llibre sigui una producció completament industrial, la idea de l'artesà em sembla el model ideal per al segle XXI, amb el problema principal del nombre excessiu de publicacions”. Mentre ens ensenya els jardins i les instal·lacions de la petita editorial, Jacobo insisteix en la constatació que l'editor del nostre temps ha de produir poc, com un artesà, i mimar el llibre. Resulta taxatiu quan afirma: “Mai farem e-books perquè creiem en l'objecte físic i sensual del paper davant l'asèptica, abstracta i impersonal funcionalitat del llibre electrònic”. Remata el plantejament dient que són “amanuenses electrònics”.

Enmig d'un dinar distès al Mas Pou de Vilaür, Jacobo ens parla del contacte amb la natura i de les dificultats de col·locar títols en un mercat saturat: “Vivint al camp, la literatura és intemporal”. També reivindica el paper del conte, un gènere minoritari però de moda. Recalca que cal anar a buscar el lector explorant territoris verges, amb temes fronterers però racionals. M'agrada quan accentua que no tenen com a objectiu el benefici empresarial ni l'explotació de l'autor: “No hem creat una editorial comercial perquè els diners ja els vaig fer quan vaig vendre l'editorial Siruela. El mèrit és fer el que ens doni la gana i que això interessi”. Tot i viure en una època híbrida, en què estem obligats a barrejar moltes coses, Jacobo afirma que el seu catàleg és obert i coherent, amb força coses que s'interrelacionen: “Cal recuperar les idees del passat i repensar l'antiguitat”.

Per sintetitzar, ens diu que en comptes de tornar a una recerca boja de novel·listes amb èxit, es van decidir per altres dreceres: “En literatura, buscar les formes breus, contes i aforismes que freguin la perfecció. Ara que l'actualitat ha absorbit totes les categories de la realitat, hem d'obrir un espai per a la memòria com a forma d'actualitzar i tornar a entendre determinades idees i figures del passat. També hem d'obrir una col·lecció al voltant de la imaginació, no entesa com a fantasia personal o gènere literari sinó com a forma essencial de percebre el món, tal com succeeix amb els mites antics, que revelen veritats eternes a través d'imatges i de símbols”.

No sé si són els paisatges o els vents empordanesos els que donen claredat a Jacobo, però és un dels editors que parla amb més clarividència en el brollador d'idees que exposa: “Un dels equívocs més estesos que circulen sobre l'ofici d'editar llibres és creure que el valor màxim és descobrir un autor, quan en realitat aquests descobriments no tenen el més mínim misteri i resulten més aviat atzarosos, o provenen d'una bona xarxa d'informació, ja sigui a través de la lectura d'una crítica entusiasta en alguna revista estrangera o per una altra eventualitat”. El número 50 d'Atalanta és un peculiar assaig sobre els somnis, El mundo bajo los párpados, signat pel mateix Jacobo Siruela. Pràcticament no en parla, com si no volgués eclipsar l'aniversari o les excel·lències del jardí i dels cavalls que hi pasturen. Només deixa anar una cita de Gerard de Nerval, tota una declaració d'intencions: “Els somnis són la nostra segona vida”.