En Joan Solà no ha mort

Des d'ahir mateix, en l'actualització de la premsa digital, i avui mateix a la premsa escrita llegireu que en Joan Solà ha mort. Però les notícies s'han de contrastar i us puc ben assegurar que el nostre lingüista i escriptor no ha mort pas. I en tenim la prova acadèmica amb tanta i tanta obra escrita, amb tants i tants discursos i classes magistrals (17 de juny del 2010), amb tants correus electrònics creuats entre amics i coneguts, amb tants i tants articles (1.050) que ha escrit.

No em dedicaré pas a fer un excursus bibliogràfic del nostre amic. Ja hi ha qui ho farà per mi amb molt bon criteri. Les quatre ratlles que li vull dedicar només volen expressar la seva gran vàlua humana. Un gran acadèmic no pot arribar a la gent, al poble sense generositat de cor, i Solà n'era molt, de generós. Com també Joan Coromines, tota la vida dedicat a la llengua, és a dir, a la gent que la parla, i, per tant, al país. Solà en els seus primers estudis ja era una rara avis, una persona de caràcter combatent, sempre crítica, sense pèls a la llengua, honesta i molt agraïda en els seus comentaris. Vegem-ne alguns exemples: un article escrit el 6-VI-1996, dels dos articles dedicats a la novel·la Perpinyhard, d'Emili Xatard: “Des d'aquí baix, els catalans del sud ‘sentim' (més) gal·licismes en els últims, i més si et cal escriure aquests articles ajagut al llit, la vigília d'una operació d'hèrnia discal, i no pots remenar erudició i t'ho ha de passar en net la Nausica en dies d'exàmens” [la cursiva és meva].

La seva filla Nausica torna a aparèixer, aquesta vegada en un correu que Solà em va voler enviar (2-V-2005): “Et contesto de part del meu pare que encara no pot consultar el correu-e perquè l'han operat de retina: moltes gràcies! Nausica Solà”. Aquest agraïment el vaig rebre arran d'un comentari que li vaig fer sobre el terme ganyips, al qual va dedicar un article (Avui, 31-III-2005). Solà, com a lingüista i filòleg fins al moll de l'os, va escriure'n (16-VI-2005) un segon article on agraïa –i ara parla la seva
vàlua personal, generosa i honesta– les aportacions de diversos amics i coneguts.

No tan sols d'etimologia o de sintaxi viu l'home, sinó de tota la còrpora literària que és empesa per idees i sentiments. I això Solà sempre ho havia lloat en els articles publicats en la premsa escrita o en els seus treballs. Com també havia lloat l'esperit més humà quan diu que la llengua sense l'ús no és res, sense la implicació dels polítics, no pot avançar. I sempre havia dit que som un país amb molts estudis gramaticals i diccionaris, fins i tot massa, però amb poc compromís polític per defensar el país, la seva llengua i la seva cultura amb tota la dignitat del món.

Joan Solà no ha mort pas. Sempre ens mantindrem fidels a la visió crítica de la llengua i del país. En el seu darrer article, publicat dijous passat al suplement Cultura
del diari Avui, deia que “la pràctica de l'article setmanal m'ha proporcionat diversos beneficis: […] Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu
subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil”.

Doncs bé, amic Solà, la teva obra i sobretot l'esperit que se'n desprèn sempre ens proporcionaran grans beneficis, i seguirem fidels a les teves dues grans conviccions. Amic Solà, encara hi tenies moltes coses a dir, però des d'aquestes pàgines d'opinió jo mateix i tants i tants milers de deixebles teus ben segur que ens mantindrem fidels al servei d'aquest poble i d'aquesta llengua.