Cultura

Miradors

“‹Brillo›!”

“Així m'agrada, brillo!”, m'escrivia Joan Solà en un dels molts correus de les últimes setmanes. Encoratjador com sempre, feiner com sempre: almenys en el terreny en què teníem tractes, el que caracteritzava la seva manera de fer era una barreja exquisida de rigor escrupolós i d'energia resolutiva, i una expressivitat feliçment encomanadissa. En molts anys d'experiència en el món editorial, no he vist mai tanta capacitat de treball, tants dots de direcció i tanta generositat en la cooperació aplegats en una sola persona. Ni tampoc, segurament, tant de sentit comú; vull dir aquella part de la intel·ligència que li permetia, entre altres coses, envoltar-se dels col·laboradors més aptes per a cada empresa. Una obra descomunal com la Gramàtica del català contemporani hauria estat impossible, no solament sense la seva saviesa, sinó també sense la tenacitat amb què conduïa la feina dels altres.

Ara teníem dos projectes entre mans. L'un, ja tancat: l'edició dels textos dels darrers mesos (el discurs d'acceptació del doctorat honoris causa per la Universitat de Lleida, el discurs d'acceptació del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el discurs al Parlament, l'última lliçó a la Universitat de Barcelona i un parell de complements); esperem que el llibre no trigarà a sortir. L'altre projecte, però, ha quedat irremissiblement estroncat: era l'edició crítica de la segona traducció de L'Odissea, de Carles Riba, que ens havia encomanat La Magrana. Hi havíem treballat força, però encara hi havíem de treballar molt més. Un dia que en parlàvem, aquest estiu, em va dir: “Jo ja he fet tot el que havia de fer. L'únic que em queda pendent, ara, és aquesta edició que tenim a mitges; però si no ho puc acabar no serà culpa meva: serà cosa del fat o del destí”.

Una vegada més, tenia tota la raó. En l'ordre personal, segur que som molts els que hauríem volgut més. Més anys de saviesa, de feina, de tracte afectuós; més anys, també, d'una autoritat reconeguda que sovint ens semblava l'única empara contra la rudesa obcecada dels enrocats i dels il·luminats. Però, en tots els que l'hem tractat, l'agraïment per tot el que ens ha ofert deu prevaler per damunt de la recança pel que encara podia oferir-nos.

En l'ordre col·lectiu, no hi ha dubte que el fat o el destí ens han estat molt més favorables del que mai hauríem gosat esperar. Després de la sort d'haver tingut un Pompeu Fabra, vam tenir un Joan Coromines, i després encara hem tingut un Joan Solà. Si cadascun d'ells ja ens sembla irrepetible, ¿què no ens ha de semblar la successió de tots tres en el curs d'un sol segle?

Jordi Cornudella

Assessor editorial del Grup 62



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.