Serà que Barcelona ja no és una festa?

Parlo de l'underground. De tot aquell moviment dels setanta que tan bé retrata el documental Quan Barcelona era una festa, estrenat al festival In-Edit. D'uns artistes agosarats que van portar a la pràctica una utopia en estat d'al·lucinació contínua, on l'amor havia de ser lliure, les drogues una eina al servei del coneixement de les realitats paral·leles i la vida una forma més d'art. Pau Riba, Nazario, Onliyú, Marta Sentís, Oriol Tramvia, Mariscal, Ajoblanco, Star... El hippisme distorsionat per la dictadura. La confusió: l'obra, l'actitud i experiències vitals era el mateix.

Què en queda? Dimecres vaig ser en un dels actes que més encaixa com a cultura underground: un concert del LEM en un petit local de Gràcia, el Musical Maria. I no era cap festa. Els artistes, Les Males Herbes i Javier Calvo, interpretaven la seva obra amb una factura brillant. Spoken word, recitadors amb sentiment, inventors de metàfores brillants.... Més enllà de l'estètica, però, no hi vaig trobar transgressió. Només l'organitzador del LEM, Víctor Nubla, exemple històric de la vella guàrdia avantguardista, em va semblar prou transgressor, apostant per la poesia com una fórmula d'experimentació sonora.

No ho critico. Em va encantar l'actuació del LEM. Però una cosa és ser alternatiu, i l'altre underground. Una cosa és ser modern, i l'altre transgressor. I cap cosa és millor que l'altra. La Barcelona oficial ha matat l'underground. I la crema de contenidors dels antisistema, i la pixarada a l'aire lliure dels guiris borratxos al casc antic no em semblen cap mena de festa enriquidora a nivell cultural, per molt que hagin esdevingut un símbol de la Barcelona trencadora del 2000.