El cos com a llar

És molt difícil escriure sobre què va passar dijous a la nit al Teatre de Salt. Tot plegat reconec que no sé si ho he acabat de pair. María Muñoz ens va sorprendre amb un espectacle en el qual no només deixa molt clar que és una ballarina descomunal sinó que a més duu a terme tota una declaració artística a partir dels mil registres que encarna.

Muñoz se'ns presenta com un personatge visitant, metamorfosada en un conill amb certa cadència còmica, a qui anomena Carnaval, a través del qual aconsegueix posar-se a la pell d'una reflexió que va molt més enllà, que forada la consciència de l'espectador sense estalviar ni una gota d'emoció.

Ens ho deixa clar des del principi a partir d'alguna de les frases que van reapareixent al llarg de tot l'espectacle: “Los nombres no son inocentes, a base de nombrarnos conformamos un hogar”. Una llar que en el seu cas esdevé el propi cos, un cos que coneix i reconeix en cada un dels moviments que realitza. Dansa? Ball? María Muñoz no dansa o balla, es mou amb una genialitat que poques vegades presenciem, amb una energia desbordant i amb una meticulositat que espanta. Moviments gairebé imperceptibles et fan recórrer amb la mirada l'espai escènic mentre intentes seguir-la, des del dit petit de la mà fins a la subtilesa de deixar caure el cap a un costat. Sense saber ni com et trobes en un altre gest, moments de calma i solitud, d'escolta nua, en què ella desplega aquells records que li desvela el cos. Un canvi de música, i sembla viatjar amb la llum per obrir-se pas a l'escena amb un ritme frenètic, amb un gest ràpid i contundent.

Com sempre, María Muñoz no resta sola en escena. Una música concreta, algunes projeccions que conformen l'atmosfera i, com no, objectes, els mínims i necessaris, aquells que per algun motiu es relacionen amb ella en secret.

Com deia al principi, una nit emocionant i sorprenent, durant la qual Muñoz també va explorar altres facetes mai vistes fins ara: i és que també va saber fer-nos riure. Tots estarem d'acord en què un dels moments àlgids (no l'únic per descomptat) va ser quan va interpretar aquella espècie d'inventor-filòsof, un personatge imaginari que li serveix per servir-nos la reflexió, el per què de tot plegat des d'una comicitat inimaginable.

Durant tot l'espectacle aconsegueix treballar amb les imatges a partir de diferents formats, imatges que vénen donades per algunes paraules, per aquella música, per aquell racó del cos que acaba de moure i la transporta a un altre lloc. Ulls, buit, fragilitat, carnaval, tendresa, cames, volar, avui. Muñoz ens va deixar amb ganes de més, sense dubte, de veure-la volar, ahir, avui i demà.