El mal atàvic

En diversos moments de Déjame entrar veiem una pantalla de televisió en què Ronald Reagan, president dels EUA l'any 1983 –època en què es desenvolupa l'acció–, parla de com la idea de l'eradicació del mal ha estat fonamental en la constitució dels Estats Units des dels orígens. Malgrat les eloqüents paraules de Reagan, la pel·lícula de Matt Reeves ens demostra que el mal és al cor de la societat americana i que genera al mateix temps seducció i atracció. Al llarg de la pel·lícula podem veure com interactuen dues formes d'entendre el mal. La primera té com a protagonistes un grup de joves d'institut que maltracten un jove feble, incapaç de respondre. La segona té com a protagonistes dos vampirs –un pare i una filla– que per alimentar-se necessiten matar i xuclar la sang de les víctimes.

Davant d'aquestes dues formes de mal, la pregunta de Matt Reeves és quina és la més maligna. El mal social és un flagell de la societat americana; darrere els joves adolescents maltractadors hi ha la prepotència, el racisme i la violència aplicada a partir de la llei del més fort. El mal metafísic encarnat en els vampirs és més complex. És un mal d'origen atàvic que corromp la societat moderna, que porta cap a la destrucció i que recorda que les velles forces originàries del mal estan condemnades a conviure amb el mal social generat al cor de la societat americana. El mal atàvic és un mal generat per la supervivència, genera l'atracció i pot provocar que el representant del bé acabi sentint-se proper. Déjame entrar funciona com un relat de vampirs i com una bella història d'amor adolescents. La seva crueltat i el pes metafòric de la història no tenen res a veure amb els vampirs vegetarians d'Eclipse i les seves seqüeles. Aquí tot és molt més fosc i cruel ja que no hi ha camí possible per a la redempció, ni per a l'eradicació del mal.

És cert que tot el que planteja Matt Reeves –autor de la sorprenent Monstruoso– ja havia estat plantejat en la pel·lícula de culte sueca homònima de Thomas Alfredson, on l'acció transcorria en un barri dels afores d'Estocolm. La pel·lícula americana no és més que un remake en què s'han copiat pla per pla totes les accions de la pel·lícula anterior, adequant-la al gust americà i fent que els vampirs en lloc de parlar suec parlin anglès. Com a simple operació comercial no té sentit, però hem de reconèixer que en aquesta ocasió darrere la càmera hi ha un bon director que, malgrat seguir literalment l'obra anterior, sap donar-li una dimensió més carnal, més propera i trencar el pes de la gravetat amb què el cineasta suec rodava algunes escenes. Reeves sap trobar moments brillants, com ara la gran escena central en què el pare vampir és atrapat dins d'un cotxe quan està a punt de dur a terme un dels seus atemptats. Particularment prefereixo la còpia a l'original.