Els altres Ruyra
L'estudiosa Lluïsa Julià presenta avui a la Fundació Valvi de Girona una nova biografia de l'escriptor que aporta abundant material inèdit
De Joaquim Ruyra ha perdurat la imatge simiesca, desendreçada i ruïnosa que el 1926 va fixar Josep Pla en un retrat malèvol que ha emmascarat des de llavors la personalitat autèntica d'un dels mestres indiscutibles de la prosa catalana moderna. Cap cot, amb els pòmuls enfonsats i la mirada entelada pel fred o la pena, les fotografies dels seus últims anys no semblaven sinó confirmar l'estereotip de l'ànima desvalguda. Però Ruyra té moltes altres cares, sovint contradictòries i ambivalents, a través de les quals es revela un home aferrat al projecte de la seva obra literària i atrapat al mateix temps en la complexitat del seu entorn familiar i en les imposicions socials per la seva condició de propietari rural. La investigadora Lluïsa Julià (Barcelona, 1958), una de les principals estudioses de l'escriptor, ha posat al descobert aquests angles fins ara ignorats al llibre Ruyra: l'home i la seva imatge (CCG Edicions), que presenta avui a la Fundació Valvi de Girona (20 h).
L'obra aporta important material fins ara inèdit, en bona part descobert per transmissió oral dels descendents mateixos de Ruyra. “El pas dels anys també té aquestes sorpreses, a vegades es recuperen els fils que semblaven irremissiblement perduts”, reflexiona Lluïsa Julià en el llibre, per a l'elaboració del qual ha comptat amb la col·laboració de la néta de l'escriptor, Amanda Salvà i Ruyra, que ha localitzat a Madrid i li ha facilitat noves dades sobre les vicissituds familiars i algunes fotografies inèdites, moltes d'elles fetes pel mateix Ruyra, gran aficionat a la fotografia i també a la pintura: se li coneixen, com a Caterina Albert, unes aquarel·les delicades, de tema paisatgístic, que també es reprodueixen al llibre junt amb altres imatges inèdites. Julià recorda que ja havia tingut ocasió d'entrevistar-se amb la filla adoptiva de Ruyra i mare d'Amanda, Maria Lluïsa Ruyra i de Llinàs, quan va començar a estudiar l'obra de l'autor de Marines i boscatges, fa més de vint anys, però la informació que en va obtenir estava encara sotmesa al pudor d'una privacitat marcada per la decisió, atrevida i escandalosa a l'època, d'abandonar els pares adoptius i el marit acabat d'estrenar i establir-se sola a Sud-amèrica.
Lluïsa Julià aprofundeix ara en la intimitat domèstica de l'escriptor i en la conflictiva relació amb la seva dona, Teresa de Llinàs, amb qui Ruyra es va casar sense cap convenciment, per pura obligació patrimonial, i que és presentada com una dona imperativa, gelosa, fetitxista i beata, que l'estudiosa, però, evita jutjar: “Tenia realment un caràcter neurastènic, però es va haver d'adaptar al rol que la societat del seu temps oferia a les dones, i la seva histèria es devia probablement a les ambicions personals sacrificades, inclosa la maternitat”. La reconstrucció del procés d'adopció, el 1905, d'una nena de l'hospici que vint anys més tard acabarà escapant-se de l'ambient opressiu de la família d'acollida, tot i que va conservar sempre un intens afecte per Ruyra (a totes les cases on va viure, sempre hi va voler tenir penjat un retrat del pare, explica Julià), és una de les principals aportacions d'aquesta nova biografia de l'escriptor, però no l'única: l'estudiosa ha reconstruït també els vincles de Ruyra amb Hostalric, fins ara ignorat dins la geografia literària que completen Blanes, Girona i Barcelona, i ha ampliat el coneixement de l'amistat amb el científic Ramon Turró, tot i l'evident oposició de caràcters, amb unes cartes inèdites que els relacionen també amb Joan Maragall. Com a colofó, a més, reprodueix la valoració, fins ara també inèdita, que com a president del jurat del Premi Crexells de 1937, l'últim acte literari en el qual va participar, va escriure sobre les obres concurrents, entre les quals n'hi havia de Xavier Benguerel, Pere Calders i Domènec Guansé, a més de Mercè Rodoreda, que va guanyar aquella edició amb Aloma, tot i que Ruyra preferia La peixera, d'Anna Murià.
“Tenia ganes de corregir la imatge estereotipada que s'ha difós sobre Ruyra i aprofundir en l'home i les seves preocupacions”, explica Julià, que el 1996 ja va publicar una altra biografia de l'escriptor. La imatge d'un Ruyra derrotat i lleganyós no només la considera inexacta, sinó obertament falsa: “La idea de decrepitud no encaixa amb un home que fins al final de la seva vida va ser un dels membres més actius de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans”, sosté l'estudiosa, que afirma haver volgut explicar “els altres Ruyra” per perfilar el retrat d'“un home contradictori, amb un gran món interior, que ha de fer equilibris entre la literatura i la seva condició de propietari rural”. Tot i això, conclou, ”sempre va tenir un gran coratge per conservar la seva independència”.