L'àngel engabiat

Una carta d'amor. Una carta de mort. Un clam a la llibertat vehiculat a través d'aquella poesia visual tan particular de Jan Fabre; una reflexió sobre el suïcidi, sobre l'amor impossible que encarna un àngel engabiat, Artemis Stavridi, fonamentalment ballarina, però en aquest muntatge també intèrpret i cantant. Encara amb el record de Quando l'uomo principale è una donna, el públic que va assistir dissabte a Another Sleepy Dusty Delta Day es va trobar fitant un escenari en què hi havia distribuïts cinc monticles de carbó que refulgia irisat en rebre el més lleu contacte de la llum. Fent el perímetre, i travessant-los en ocasions, cinc trenets elèctrics, un per cada promontori, feien el seu viatge al no res, completaven una i altra vegada el circuit tancat. Penjant dins la caixa negra, quadrada, sense trencaments, deu gàbies amb deu canaris grocs empresonats a l'interior, senzilla, però aclaridora imatge. A la dreta, un balancí i, asseguda, una dona, vestida de color groc, àngel engabiat que posseeix, com si fos el seu bé més preuat, un tros de paper plegat i rebregat, que besa, que s'acosta al pit. És la carta que Lancelot adreça a Princesa, i que ella, fent d'ell, llegeix a cau de micròfon. Primer, un fragment llarg de text. Després, a bocins, que s'intercalen en la hipnòtica dansa. Perquè la intèrpret dansa, en un blues que són variacions de l'Oda a Billy Joe (Bobby Gentry), l'angoixa del qui se sent atrapat, dansa la mecànica i deshumanitzada rutina de l'àrid treball en una mina, dansa l'amor incondicional, dansa l'espasmòdica confusió, la ràbia, el desencís i el desesper de Lancelot, però també dansa la seva ferma decisió de llevar-se la vida, fent ús de la seva llibertat, sense permetre judicis morals aliens, de cap mena.

Stavridi no té l'electricitat de la intèrpret original, Ivana Jozic, una de les muses de Fabre, més orgànica, més visceral; en canvi la seva elegància i precisió en el moviment, les línies del seu cos jove, multipliquen la força poètica de la peça, la més personal i intimista de l'autor, inspirada per la mort dels seus progenitors en un breu espai de temps, a la qual contraposa la del jove Billy Joe McAlllister, el suïcida de la balada que va popularitzar Gentry el 1967. L'embolcall que crea Fabre, artista plàstic per damunt de qualsevol altra consideració, per al ball d'Artemis, és superb, quant a concepte i quant a realització. La il·luminació convé sempre a les intencions de l'artista, i forma un conjunt homogeni amb el text, la dansa i l'escenografia.