Ivan Brull, poeta

Ser poeta és, segurament, com ser filòsof, o com ser músic, o qui sap què i, per tant, ho hauria d'aclarir el jove Ivan Brull (1978), no debades ha guanyat un premi i ha publicat un llibre. El premi és el 13è de poesia Jaume Bru i Vidal (2010), que convoca l'ajuntament de Sagunt; el llibre, Cantaments, ha estat editat per Onada, de Benicarló.

Com diu la solapa, els 39 poemes naixen “de nits inconnexes i de records dispersos... de la solitud i de la seua pròpia impossibilitat”. Serà això, la poesia? Nits inconnexes, records dispersos, la solitud i la seua pròpia impossibilitat? Com a definició de poesia és una bona definició i si, encara, els versos són “materials de construcció dels somnis”, ja està tot dit, per començar. Sols ens falta entrar-hi.

El poemari consta de quatre parts, de les quals la primera, Trams de família, és possiblement la part que conté els records més enyoradissos, perquè són un cant a la família que té Ivan posada a l'ànima, enganxada entre Gata i Silla, en un anar i tornar continu, des de la besàvia que curava el mal de cor, ençà.

I com l'Ivan també anava per a filòsof, no sempre somia, i per això té els poemes de Les claus esmolades i L'esguard del mussol en què s'hi posa a filosofar: “què serà ésser”?, es pregunta. I com l'Ivan fa música, fa versos musicals, alguns en forma de sonets, d'una intensitat descriptiva, profunda i subtil que delaten que l'instrument que toca és el violí. Finalment, hi ha els versos que, de sobres, són els més íntims de tot el poemari: Anades, tornades, pèrdues.

En definitiva, crec que s'ha revelat un poeta a Silla, del qual, tothom qui coneix l'Ivan, confia que seguirem llegint els seus versos.