Quadern de cinema
Els últims treballs de Stephen Frears i Edgar Wright il·lustren la posició de la historieta com a gran jaciment d'inspiracions
Cita amb Drewe i Pilgrim
“Monksted solia ser el festival preferit de Nicholas: petit, selecte, només amb escriptors de veritat. Sense cuiners televisius, dibuixants de còmics, jardiners o actrius ensenyant pit”, escriu Posy Simmonds en una de les pàgines de Tamara Drewe, un llibre tan difícil de definir que un servidor no s'atreveix a considerar-lo una historieta, tot i que el terme novel·la gràfica li provoca el rebuig dels eufemismes de classe. En realitat, Posy Simmonds pertany a una estranya (o no tan estranya: només inqüestionablement britànica) família de creadors de què podria formar part també Raymond Briggs –l'autor de Gentleman Jim i Cuando el viento sopla– que, en realitat, practiquen un art que se situa en una terra de ningú entre el llibre il·lustrat, la historieta i la novel·la.
El Nicholas a qui al·ludeix la cita que obre aquest article és Nicholas Hardiman, un autor de ficcions policíaques d'èxit que, com s'esmenta de passada, menysprea el que considera espècimens inferiors en l'hàbitat editorial: ja saben, cuiners mediàtics, dibuixants de còmics, jardiners i actrius operades. O sigui que Nicholas Hardiman, personatge creat per Posy Simmonds, sentiria menyspreu per la seva creadora i per la forma híbrida –aquest objecte estrany anomenat Tamara Drewe– on ha nascut, s'ha de moure, viure, respirar i ser infidel a la seva devota esposa–. Simmonds, amb la mateixa visió incisiva que practiquen Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri en parlar de la intel·lectualitat burgesa, llença un altre interessant punyal a Nicholas: també menysprea, per pur complex d'inferioritat, els escriptors acadèmics que visiten la seva casa rural per escriure obres que sempre vendran menys exemplars que els seus thrillers, però potser estiguin destinades a perdurar.
Tamara Drewe –que per l'autor d'aquest article és una obra destinada a perdurar encara que la seva condició de (gairebé) historieta li resti potencials lectors– s'ha convertit en una pel·lícula notable de la mà de Stephen Frears: molts espectadors la miraran sense intuir que aquesta comèdia, entre costumista i negríssima, tan british que parla de papanatismes culturals, de crueltats quotidianes, d'ànecs lletjos convertits en cignes desestabilitzadors, de la cultura de la fama i de col·lisions de planetes irreconciliables (les literatures, el pop) sobre el paisatge de la ruralia anglesa prové d'un mitjà que s'ha hagut de guanyar a pols el prestigi.
Qui vulgui comparar l'original i l'adaptació comprovarà que aquesta és més o menys modèlica, però que, curiosament, s'ha perdut certa complexitat (i certa crueltat) pel camí: Glen, un dels personatges més importants de la trama, té, en les primeres pàgines del llibre, una debilitat que el sanciona com a ésser patètic i la pel·lícula de Frears estalvia a l'espectador la crueltat d'una mort adolescent, entre d'altres variants. Tamara Drewe, la pel·lícula, no és que amagui la seva condició d'adaptació d'una historieta: Tamara Drewe, el llibre, demostra que el mitjà (de la historieta) no condiciona necessàriament ni l'ambició, ni l'alçada del discurs.
En l'extrem estètic contrari, també s'ha estrenat aquest cap de setmana Scott Pilgrim contra el mundo, l'adaptació que ha fet Edgar Wright d'una sèrie d'historietes que a un servidor no li semblen res de l'altre món, però que es varen convertir en tot un fenomen generacional per l'equivalent global a allò que es podria anomenar una adolescència Tuenti. L'original aspirava a ser un fals manga, però Wright ha fet una cosa semblant al tebeo cinematogràfic definitiu: una pel·lícula que serà molt interessant redescobrir d'aquí a uns anys… precisament quan les seves formes passin de moda.