La casa embruixada

Sovint el cinema que sembla més difícil de veure en realitat és extremadament fàcil. I no hi ha res més senzill, en aquest sentit, que veure aquesta segona pel·lícula de José María de Orbe per comprovar-ho. Si la disposició de l'espectador és bona, l'experiència serà enlluernant, perquè Aita, en el fons, podria ser moltes coses, des d'un conte de fantasmes fins a un film experimental, passant per una exploració de la memòria col·lectiva i individual.

El personatge principal és una casa, un gran caserío al bell mig del País Basc, en què el guarda i el mossèn del poble conversen sobre aparicions i llums estranyes, com si aquell espai estigués embruixat. En un segon nivell, les intuïcions deixen pas a converses sobre el passat i els fantasmes que encara pul·lulen per la casa. Al final, tot esdevé una passejada fascinant per les textures, els colors, els llums i les ombres d'aquelles parets, racons i sostres, per buscar què s'amaga darrere de les aparences.

És cert que Orbe –que ja ens havia sorprès amb La línea recta, una crònica naturalista també amb vocació més aviat abstracta– per moments sembla esclau d'algunes influències que li pesen massa, com el cinema d'Erice o el de Guerín. I també, que algunes de les seves solucions de vegades són excessivament mecàniques, previsibles. Però la força que mostra a l'hora de filmar colors i formes, sigui a la manera d'un diàleg o de simple testimoni, aconsegueix que aquesta singular pel·lícula i assaig vagi més enllà d'això i ens descobreixi un cineasta dels de debò, un pintor de la llum. Per això, Aita pot entusiasmar tant als amants del gènere fantàstic com als de l'art contemporani.