El català mola?

Acabo de sortir d'una taula rodona al Palau de Congressos de Tarragona, organitzada pel Servei de Política Lingüística de l'Ajuntament i la URV, amb un tema que té teca: el català mola? Hi participava Oriol Grau, que va resumir la seva experiència en la modernització el català amb Buenafuente i sèries com Plats bruts. Per la seva banda, Raül Tidor, director del canal 3xl.net, s'esplaiava en com acostar la nostra tele als més joves a traves de l'argot.

A mi em va tocar parlar a partir de la meva experiència com a novel·lista rocker i amb etiqueta d'enrotllat, i com a periodista pop. Com a escriptor, vaig ser clar: si parlem de literatura catalana, el català no mola. La gent jove no va a l'institut ni a la universitat presumint d'autors catalans, va amb llibres d'Anagrama. La modernitat catalana llegeix en castellà. I si hi ha productes alternatius en català, estan barrejats amb altres productes amb un únic denominador comú: la llengua. I en aquest calaix de sastre sense intenció estètica perden credibilitat.

La música pop té una altra història. Als 70, el català molava: era la llengua contra el dictador, i la Nova Cançó triomfava. Als 80, Madrid va treure a la llum l'underground urbà, la Movida Madrileña. A Barcelona, els moderns van apostar pel castellà, Loquillo i El Último de la Fila. Als 90, Sopa de Cabra i companyia van normalitzar el català com a llengua de rock. Tornava a molar! Però els moderns no se'ls van creure, i van apostar per l'estètica en castellà (el mestissatge) i l'anglès (l'indie-pop), les modes de la següent dècada. Ara, l'eclosió dels Manel, Amics de les Arts i tants altres grups ha fet creure que es pot ser modern en la nostra llengua. El català mola un altre cop. Fins quan?