Plaça Tjident

De rerefons, l'habitació fosca, tacada de vermell, amb un aire dòcil i estàtic. A un costat, en una mena de lavabo simbòlic, l'escriptor Jeroen Brouwers (Dirk Roofthooft) resta assegut enmig de tamborets de fusta: està llimant, amb delicadesa, les aspres durícies dels peus. No hi ha res a l'atzar. La gent va entrant i s'asseu, mira l'estranya seqüència i queda astorada. Damunt la figura penja una mena de finestra mirall. Quan el rostre s'hi aproxima en desfigura les faccions gelatinoses, és la mirada que retorna. Al fons, un mur fet de làmines de persianes alça l'espai i l'enquadra. Una tauleta amb vasos, píndoles i mocadors resta al mig d'aquell aire immens. Rectangles de ferro esbossen el terra; són negres, plens d'aigua i amb petites passeres japoneses. Cinc càmeres observen l'home, incomptables micròfons l'escolten, tot es veu, tot s'ausculta, el mínim és màxim, res es perd. Jeroen recull les restes llimades, polsim de pell morta, dins un mocador, ho guarda. No, no hi ha res a l'atzar. Lentament s'aixeca, arrossega les passes fins al centre de l'escenari, mira, el rostre projectat s'estampa colossal damunt la persiana, la boca, la remor d'una frase: “El viento lleva a ráfagas aromas, pero también en ocasiones una bandada de aves negras... el viento, o lo que es lo mismo: la vida de qualquiera... no existe nada en el mundo que no alcance lo demás”. “A finales de enero, en pleno invierno, mi madre murió de repente. La encontraron muerta en el suelo...', continua.

I assistim al turmentat món interior de l'escriptor, una vida pregonament traumatitzada per les experiències al camp de concentració japonès on va ingressar amb la mare, l'àvia i la germana petita.

L'estremidora reconstrucció d'aquest dolor infantil, un crit a penes audible i de commoció insofrible ressona vivament quan Jeroen afirma no sentir res, cap emoció, davant la mort d'aquella mare, però tampoc vol sentir res. Per què? El buit i la resposta van sorgint a bocins, amb retalls de memòria pertorbadors, com un lament esquinçador per les pèrdues, pels records inesborrables d'aquell nen de cinc anys plantat al mig de la plaça de Tjident, perquè la mare li ha dit que no es mogui, mentre el comandant japonès la rebenta a cops, a escassos metres, i l'arròs que duia amagat sota el ventre s'escampa vermell sobre el fang, i ella somriu encara, però ja mai més com abans, alguna cosa ha mort per sempre, com una joguina trencada, el dany és irreparable. “En vull una altra!”, crida, però trenta anys desprès continua plantat enmig de la plaça sota l'abatiment d'aquella íntima joguina malmesa: “En vull una altra! Croac!”.

L'esteticisme de Guy Cassier banya prodigiosament l'atmosfera acústica de Dirk Roofthooft; la seva forma expressiva reinventa la naturalitat escènica, com el flux mental; les paraules respiren temps i se sostenen en la narrativitat més simple del dir. És el pur talent, el murmuri
magistral de l'enigmàtica veritat escènica. Inoblidable nit per descompondre's en silenci.