Ricard Salvat, mestre

Dilluns al vespre vaig entrar al Teatre Romea amb una gran il·lusió perquè s'hi celebrava una sessió d'homenatge a Ricard Salvat. Salvat: el millor professor de la meva vida.

Una colla d'amics de Ricard Salvat han organitzat aquest novembre un seguit d'actes per recordar la figura del dramaturg, narrador i professor mort el març de l'any passat als 74 anys víctima d'un vessament cerebral. Pel meu gust, el programa se centra massa en el dramaturg i massa poc en les altres dimensions del personatge. No hauria sobrat incidir en la de professor universitari en les disciplines d'història i teoria de l'art o d'història de la literatura i el teatre. Els organitzadors haurien trobat alumnes agraïts a dotzenes que haurien pogut explicar que als anys setanta, a la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona no hi havia cap professor que obrís més camins a l'intel·lecte, que fos més suggeridor, més provocador, més savi. I això que en aquella universitat, en aquella facultat i més en concret en el departament d'Història de l'Art que dirigia Santiago Alcolea hi havia professors de la talla, gran talla, de Miquel Porter, Oriol Martorell, Alexandre Cirici, Frederic Pau Verrié, o uns joveníssims Francesc Fontbona, Daniel Giralt-Miracle i Jordi Llovet. Material de primera, entre el consolidat i el que acabaria consolidant-se.

Salvat no seguia un programa. I si el seguia, no ens el va anunciar mai. Arribava a classe i aquell dia tant podia parlar-nos de la tragèdia grega com de l'ètica segons el cànon establert per Bertolt Brecht a Vida de Galileu, com del poeta Foix de Sarrià com de l'última pel·lícula de Truffaut, de Chabrol, de Bergman o de Bardem. Tot això podia semblar desmanegat i atrabiliari, però al final sempre resultava que Chabrol lligava amb la tragèdia grega o que la pel·lícula més comercial de Bardem, amb la Sara Montiel de cartell, tenia a veure amb Brecht i el possibilisme de Galileu. Hi havia alumnes tan fascinats per Salvat que a l'estiu el seguien fins a la Universitat Catalana de Prada de Conflent, on també feia classes. Un any hi reunia els caps de brot de l'anomenat art conceptual –Garcia Sevilla, Muntadas, Carles Santos...– perquè des de la distància es barallessin amb Antoni Tàpies, que picava l'ham i entrava en la brega, i un altre any es presentava amb la seva companyia teatral perquè recités La pell de brau al gimnàs del Lycée Renouvier. Aquell any, 1973, Salvat va saber que prop de Prada, a Cornellà de Conflent, Ambrosi Carrion es moria al llit de casa seva i va portar la companyia a l'habitació del moribund perquè hi recités els versos d'Espriu. Salvat sabia la importància de l'exiliat Ambrosi Carrion, i tant si la sabia. Salvat ho sabia tot.

Els alumnes quedàvem parats que aquell professor que teníem per tan documentat i amè rebés tantes invectives portes enfora de la universitat i també portes endins. L'espectacle de dilluns al Romea es va centrar molt en aquest Salvat incomprès. La funció va començar amb un fragment d'Insults al públic, l'obra de Peter Handke que Salvat va dirigir amb gran escàndol en aquell mateix teatre, i després va derivar en una mena d'“insults” o més aviat imprecacions contra els que en vida de Salvat li van posar el dit a l'ull o li van negar el pa i la sal. Massa imprecacions i massa amargor. L'obra i el pensament de Salvat se sustenten per si sols i per mèrits propis. D'acord que ell era mestre de planys, però no cal superar els mestres en tot. Hi ha judicis agressius que més val ignorar, que no cal airejar perquè no valen res. La millor demostració del record que Salvat ha deixat i la influència que ha exercit és la quantitat de gent que va pujar a l'escenari i va omplir el Romea, el teatre que ell va evitar que es convertís en un pàrquing.