Juanjo Rovira, ‘homo viator'

Un dia de l'estiu de 1997 m'esperava a l'estació de trens de l'Aldea (Baix Ebre) un home a qui encara no coneixia i que presentava a La Barraca el seu llibre Duna Delta. Era Joan Josep Rovira Climent (Cinctorres, els Ports de Morella, 1947), de qui vaig anar sabent que tenia una densa biografia humana, viatgera i intel·lectual.

L'amic no s'hi va posar per poc: llicenciat en filosofia per la Universitat Gregoriana de Roma i la Ramon Llull de Barcelona, i en teologia per la Universitat de Barcelona. Abans, al Seminari de Tortosa, féu els cursos corresponents per esdevenir sacerdot, per la qual cosa llatí, grec i altres llengües, sobretot l'alemany, que domina, van esdevenir familiars, fins al punt de donar classes.

Secularitzat, però plenament inserit en la nova espiritualitat, austera i intensa, dels temps moderns, Rovira passeja la seva essència d'homo viator (home viatger) arreu on va i va a molts llocs, disposat a ser un cor vagabund, com titula un altre dels seus llibres (Ed. Columna, 1994), en què, per sota dels seus cels natals, camina a peu i pensa en Heidegger, el filòsof alemany de l'ésser i el temps, que segur que també filosofava caminant per la Selva Negra germànica.

I bé: Rovira Climent –que, des de Tortosa, va fundar l'editorial Cinctorres (en honor al nom del seu poble), que coneix les estances vaticanes, que va organitzar i fer la Volta en Carro als Països Catalans i que ha biografiat Panxampla i el fundador del Circ Raluy– ara recull en llibrets molt manejables –talment breviaris d'hores– totes les seves aventures pels camins de la terra i pels camins del pensament. Són la sèrie Homo viator, de la qual ha publicat fins ara dos volums: el primer, El temps i la mirada, i el segon, Històries de maquis als Ports de Morella, que es poden trobar a Cinctorres Club (www.5torresclub.com), amb seu a Tortosa.

Haig de dir, de seguida, que es tracta d'una prosa molt ben tallada, fruit d'un solatge proveït, justament, de l'art del pas del temps i de saber mirar, per poder veure alguna cosa més enllà i fora del carrusel de vanitats audiovisuals amb què ens torturen el cervell individual i col·lectiu. Perquè “qui no és poeta, no és home”, ens tira per la cara aquest homenot poeta, el qual, com a tal, no creu en les fronteres, “perquè em vaig criar entre animals”.

Aquestes seves obres –talment com les anteriors Terra Màtria (2003) i l'encara inèdita L'Estat, un mite innecessari– traspuen la reconnexió home-cultura-terra que ha aconseguit fer, gràcies justament a allunyar-se dels cercles acadèmics, on l'abstracció mental masturbatòria s'eleva tant com l'escassa consistència del que és dit.

Talment com Moncada per Mequinensa, Serés i Ibarz pel Cinca i Carranza per la ribera ebrenca, Rovira rescata la humaníssima lentitud del temps, la mirada i l'espai del seu Maestrat natal. Una obra plena.