El Teià més «miserable»

Això del cuquet del teatre pot portar repercussions a gran escala. I si no que els ho recordin a la gent del grup amateur Teiatre que després d'haver afrontar –amb molt d'èxit, per cert– el 2007 l'adaptació del musical Jesucrist Superstar dijous passat van estrenar un nou muntatge dos anys després de començar a assajar-lo. No es tractava d'una obra qualsevol, perquè la gent de Teià no s'arronsa davant les dificultats. Esperonats per la bona acceptació que havia tingut el Superstar i aprofitant que ja havien engrescat un centenar de persones en el projecte, en Jordi Almirall –alma mater del grup– va tirar endavant una nova iniciativa que, ja de bon començament, plantejava un repte amb majúscules. «Vam parlar de moltes possibilitats i després de triar i remenar vam veure que Els miserables, de Víctor Hugo, era perfecte», comenta Almirall. I tant que era perfecte! A Londres encara la representen i, per tant, la validesa del llibret era indiscutible. «El primer problema va ser localitzar la partitura. No hi va haver manera fins que a través d'un internauta del Canadà vam aconseguir-la», recorda el director. Amb la música i la traducció a la mà van començar els assajos. «Jesucrist Superstar tenia 21 cançons i Els miserbles 42, per tant ens venia força feina», apunta Jordi Almirall que admet que des del primer moment va tenir clar que l'obra demanava molts mesos de preparació. «No ha estat un problema, perquè nosaltres marcàvem el ritme i fins que la gent no ha estat segura no li hem donat el vistiplau», assegura.

En un primer moment es va assajar el cant abans de donar peu a l'escenificació. La part coral va estar des del principi molt ben articulada gràcies a Carme Julià, directora d'una de les tres corals que conviuen a Teià. Pel que fa als arranjaments musicals, el músic Bernat Antolín «va ser capaç d'aglutinar i coordinar a 16 persones per dotar les peces del to que es buscava». La posada en escena també s'ha resolt amb imaginació. Fugint de l'escenari convencional, Jordi Almirall explica que s'ha baixat l'obra a la platea «com un quadrat  vuit pel mig a fi i efecte de facilitar canvis ràpids d'escenes». Precisament aquesta estructura ha obligat a reduir la capacitat del teatre de la Societat La Flor de la Palma i, en conseqüència «i per afavorir que hi vingui el màxim de públic possible» a ampliar el nombre de funcions. De moment se n'han programat per divendres, dissabte i diumenge de les properes dues setmanes, però no es descarta ampliar-ho una setmana més. «Això rai! Mentre la gent del grup pugui combinar-ho tirarem endavant les funcions», avança el director que trenca una llança a favor d'un teatre amateur que no arrossega les crosses del professional com poden ser la remuneració o les grans inversions en atrezzo. Almirall defensa el paper d'aquest teatre com a substitut d'aquell anomenat experimental que va fer història en els anys setanta. «Una producció com Els miserables és pràcticament inabastable per a moltes companyies professionals», remarca i afegeix: «A nosaltres, malgrat que no hi hem escatimat esforços, ens mou la il·lusió i les ganes de fer-ho bé..Però en un període tan llarg de temps segur que s'acumulen un bon grapat d'anècdotes. «Les més sonades tenen a veure amb l'augment de la família, perquè en aquest temps hi ha hagut sis embarassos al grup, dos que ja han infantat i quatre que encara poden sortir a escena sense problemes.» I és que això de compaginar la feina amb el plaer escènic porta joioses conseqüències!