Apichatpong quàntic

1Al llibre Universos paralelos, traduït al castellà per Dolors Udina i editat per Atalanta, Michio Kaku il·lustra una noció complexa de la física quàntica partint d'un episodi de La dimensió desconeguda, aquella inexhaurible enciclopèdia del fantàstic presentada per Rod Serling. L'episodi és Persona o persones desconegudes, de la tercera temporada, i explica la història d'un individu que, un bon dia, es desperta al seu llit, al costat de la seva dona, però hi ha un detall que altera de manera radical la familiaritat de la situació: quan ella es lleva, no el reconeix, s'espanta, creu haver passat la nit amb un estrany i el fa fora de casa. Desesperat, el tipus marxa cap a la feina: allà tampoc saben qui és. La seva taula de treball l'ocupa un tipus que jura no haver-lo vist en la seva vida. Es dirigeix cap a la consulta d'un psiquiatra: allà truca per telèfon a la seva mare, que li diu que ella no ha tingut mai cap fill. El protagonista acaba dormint en un banc al parc. A l'endemà, es desperta, novament, al seu llit, al costat de la seva dona. Però quan ella s'aixeca, ell li mira el rostre i descobreix el rostre d'una estranya.

“Són possibles aquestes històries tan ridícules?”, es pregunta Kaku, “Potser sí. Si el protagonista [...] hagués preguntat algunes qüestions reveladores a la seva mare, podria haver descobert que ella va patir un avortament i per això no va arribar a tenir un fill. De vegades, un sol raig còsmic [...] pot afectar profundament l'ADN de l'interior d'un embrió i causar una mutació que portarà finalment a un avortament. En aquest cas, un sol esdeveniment quàntic pot separar dos mons, un en el qual vivim com a ciutadans normals i productius i un altre que és exactament idèntic, només que, en aquest, nosaltres no hi hem nascut”.

I, ara, una proposta per a la reflexió: penseu, per un moment, fins a quin punt s'assemblen Persona o persones desconegudes a Copia certificada d'Abbas Kiarostami, dues formes de narrar una experiència d'estranyament que, en bona mesura, componen una lliçó comprimida que podria tindre aquest subtext: de vegades, el que ens sembla hermètic en determinat cinema d'autor ha estat precedit per alguna cosa que ens ha semblat inversemblant en el terreny del cinema de gènere o la sèrie B.

2Recordo que, quan es va passar Uncle Boonmee recuerda sus vidas pasadas a Canes, jo era a Madrid esperant l'emissió del darrer episodi de Perdidos. Un resum de la pel·lícula a la premsa va sobreexcitar la meva tendència d'aleshores a considerar la sèrie com la cruïlla d'on partien o morien totes les mitologies del món: a la pel·lícula d'Apichatpong Weerasethakul hi havia una selva poblada per criatures fantàstiques, una cova màgica on el protagonista anava a morir i un diàleg de tu a tu entre els vius i els morts.

Perdidos, de fet, ha estat el gran fulletó del nou mil·lenni dissenyat per familiaritzar el gran públic amb algunes estratègies formals i narratives que la gran literatura postmoderna ja feia algunes dècades que explorava: una visió complexa del món que beu de conceptes de la matemàtica fractal –els algoritmes iteratius com a model estructural–, la física quàntica –bilocacions, la percepció no lineal del temps– i el misticisme –del cristià al Dzogchen del budisme tibetà–.

Uncle Boonmee recueda sus vidas pasadas és una meravella que troba la connexió inevitable (o la serena harmonia) entre saviesa ancestral, humanisme i radicalitat postmoderna. És l'antítesi d'una obra excloent: és la complexitat de l'Univers capturada en un discurs que tracta l'enigma amb la cordialitat amb què un rep un parent en un sopar de família.