Llum petita sobre allò

La memòria històrica sembla una de les temàtiques més recorregudes dels darrers temps, creadors de tota mena i premis literaris omplen els estants culturals sota la seva pell sensible, part sentimental que sembla eximir-la de qualsevol crítica externa. Ho diré diferent, la mescla d'injustícia i dolor soferta, en molts casos personal, fa d'aquest leitmotiv una excusa generadora de productes que ha acabat en moda, el resultat de la qual és prou desequilibrant com per pensar-hi. En tot cas el tema és prou seriós per no frivolitzar-lo. Aquesta, potser, és la part que més m'agrada de La veu secreta dels ocells, juntament amb la seva veritat.

Partim d'una escenografia de mínims, d'un espai buit i reblert d'obscuritat que sembla suggerir, de bon principi, dos nivells de consciència: la interior mental i l'exterior física. Parlem de presons. De vides femenines tancades, de memòria i d'insomni. Damunt el terra ennegrit hi ha retallats, amb cinta blanca, una desena de quadrats, cinc en primer terme, al davant, i cinc més en segon terme, al darrere. Són d'una geometria perfecte, i esbossen el límit reduït de les cel·les carceràries. Una cadira bolcada de costat queda aïllada dins una de les cavitats emmarcades. Som a la presó de dones de les Corts de Barcelona, 1939. Una veu en off, la de Cristina Castrillo, enceta la memòria col·lectiva. Una carta. És la veu escrita i emotiva d'una i totes les recloses, de la pèrdua de llibertat i dels paisatges interiors: heroisme, dolor, coratge, traïcions, afecte... és la veu secreta dels ocells.

Femescena, veus femenines fent escena, declaren obrir un espai de recerca escènica amb la clara voluntat de cercar nous llenguatges a partir del treball físic i vocal dels seus membres, però si jutgem pel resultat d'aquest projecte primer, val a dir que l'originalitat en l'expressivitat destil·la tanta novetat com el propi tema. El que sí hi ha, i ben treballat, és una mescla de llenguatges físics, narratius, musicals i coreogràfics plens de simbolisme i metàfora. I aquí, on tot és suggerit més que explicitat, hi manca l'element vital, l'emoció que toca el públic que, en cap o pocs moments, no travessa la barrera escènica de la distància i la fredor. Per tant el tema no resolt aquí és precisament el com, i no el què s'hi diu. L'espectacle és ple d'honestedat i excel·lents intencions, però el resultat és a bastament fred i ensopit. Ni la música –de Pau Casals a Mikel Laboa–, ni la veu, ni les estampes congelades del dolor, ni les minses històries entretallades que s'expliquen, ni la bellesa puntual no generen un veritable contacte. Un gest d'honorabilitat, una petita llum.