Un adéu cantat

Miguel Ríos ens ha dit adéu per segona i definitiva vegada. I nosaltres el trobarem a faltar, com l'hem trobat a faltar les dues últimes dècades. Feia temps que aquest guru del rock ibèric no aportava res de nou, ni aconseguia donar nova vida a unes cançons que van marcar una època, coincidint amb la infantesa democràtica. Amb una trajectòria llarga com una carretera que uneix dos oceans, el granadí es retira amb dignitat, abandona l'autopista activa per dedicar-se a contemplar com algunes de les seves obres el sobreviuran.

No es pot dir res de dolent d'aquests concerts de comiat. Dijous, al Sant Jordi Club, vam assistir a una segona entrega fonamentada en el rock musculós i fibrós que sempre li ha agradat. Ríos, al capdavant d'una banda més que efectiva de set membres, va
rememorar tot l'arsenal que ha anat acumulant durant mig segle de carrera, que es diu aviat. Van sonar totes: Bienvenidos, Generación límite, Raquel es un burdel, Vuelvo a Granada, Un caballo llamado muerte, Año 2000, Rock de una noche de verano, El río (acompanyat de Manolo García), El blues del autobús, Santa Lucía, Sábado a la noche, Maneras de vivir i, com a cirera de les més de trenta peces, l'Himno a la alegría amb què va obtenir èxit internacional.

Més que el repertori d'un concert de rock pur i dur, sembla ser la crònica musicada d'un país que ha anat perdent els valors. Ríos, però, sembla tenir-ho clar. I més, davant d'un públic carregat d'anys que no prolifera gaire per les sales barcelonines. Està en forma, mostra flexibilitat i resistència corporal i capacitat pulmonar per aguantar les prop de tres hores de concert. Un adéu cantat, des de fa dues dècades.