Beth, l'alternativa comercial

Em va sorprendre saber que cap dels meus companys de crítica de la premsa escrita no havia fet cap a la presentació del nou disc de la Beth. Va ser la setmana passada, i això que s'estrenava un àlbum en català de la més televisiva de les joves veus del país, d'una factura més que digna, amb una banda dirigida per un dels gurus més respectats de la música alternativa –Ricky Falkner, símbol de qualitat i prestigi–, i amb la sala Luz de Gas plena de gom a gom. És cert que el mateix dia actuaven per primera vegada Els Pets al Palau de la Música, però no em sembla prou excusa: sovint coincideixen dos concerts en una mateixa nit i els periodistes es reparteixen.

L'actuació va ser prou brillant perquè la meva perplexitat tingui sentit. La interpretació de la Beth, fina i avellutada, amb una música exigent en els detalls, elegant i suggeridora, de melodies belles, de sensibilitat inquieta i contemporània, em va confirmar que la jove cantautora ha fet un pas de gegant per trobar el seu camí. I que ja no li ha de pesar el seu bagatge: ha passat prou temps des que va entrar al món musical per la porta falsa dels cantants de karaoke (Operación Triunfo). I si el primer disc era criticable per ser un pastís de màrqueting, i el segon estava massa decorat amb tòpics i influències de cantautores anglosaxones (necessitat de demostrar que no era una hortera de la fàbrica OT), a partir del tercer i últim, Segueix-me el fil, ha fet un punt i a part. I, tot i que el millor encara s'ha de gravar, ha trobat el punt per començar a treballar allà on se sent més còmoda, més sincera, on és més ella: la Beth representa la més alternativa de les propostes comercials, o la més comercial de la música alternativa.