El Petit de Cal Eril
El grup –o... cantant?– de Guissona retorna amb ‘Vol i dol', un disc sobre la mort que ja ha començat a presentar arreu del país
“Els defectes d'un mateix són la riquesa d'un disc”
Després de sentir-ne un avançament aquest cap de setmana al Primavera Club (a Barcelona i, per primer cop, a Madrid), Vol i dol, nou disc d'El Petit de Cal Eril, ja és a les botigues. En directe se l'espera aquest desembre a Guissona (3), Sant Cugat (10), Olot (11), Perpinyà (17), Girona (18), Vic (19) i, altre cop, Barcelona (21).
Esvaeixi un dubte: El Petit de Cal Eril és un grup o és l'àlter-ego de Joan Pons?
M'agrada molt crear aquesta mena de confusió. Aviat, per exemple, faré un disc com a Joan Pons, tot i que és possible que el gravem els quatre que hem fet Vol i dol.
Ha passat d'un disc amb cançons titulades Mandolina tralarí i L'amistat del calamar a un amb cançons que s'anomenen Cendres, Partícules de Déu i Decapitació. A què es deu?
Al concepte del disc. A I les sargantanes al sol (2009) parlava dels records de la infantesa, i ho feia amb innocència, tot i que també era un disc amb moments ennuvolats. Aquest, en canvi, parla de coses diferents, com ara la mort.
Quina és la millor manera de tractar-la?
A mi em surt d'una manera no gaire dramàtica. He volgut reflectir els sentiments de la forma més poètica que he sabut.
Què el va atrapar de Decapitació, amb versos de Pere Quart?
Encaixava perfectament amb el que estava fent, ja que la tracta la mort de manera juganera. Vaig trobar el poema en un llibre que ma germana em va donar i que encara estava per estrenar. És dels primers que va fer, quan era un desconegut. Poèticament em va semblar tan increïble que m'he proposat cantar aviat la resta de poemes.
L'allunya, aquesta temàtica, de cantar en escoles, com ha fet sempre?
No, en absolut! Els nens no tenen els prejudicis dels grans. Ja pots fer cançons pensades específicament per a ells, que si no els agraden... no els agraden.
Ha deixat Barcelona i ha tornat a la Segarra...
A Barcelona hi era per una qüestió més aviat funcional. Vaig venir-hi a estudiar i m'hi vaig quedar. Amb la xicota no ens hi vèiem. Ara em llevo, esmorzo, faig feina a l'hort, em tanco una estoneta a l'estudi i passejo. Des que no tinc televisor em sento més feliç.
Queda poca gent que empri expressions com “Vol i dol”...
És una cosa que me l'han dit sempre i que defineix bastant el meu caràcter. No escric amb l'afany de fer cap mena de recuperació lingüística, però sí que el meu cervell deu tenir un filtre que descarta segons quines expressions i en fa bones unes altres.
Per què es produeix el disc vostè mateix, ara que està tan de moda recórrer a productors estel·lars?
La millor persona per produir-se un disc és un mateix. Hi ha molta gent que lloga productors per sonar com aquests productors, i això fa que, primer, tothom acabi sonant igual i que, segon, tots els defectes d'un mateix, que són la riquesa d'un disc, s'esborrin. Si un disc no té defectes de qui el fa, el trobo una merda. Sense imperfeccions no hi hauria discos especials.
