Punt de cocció

Kim Ki-duk i Hong Sang-soon podrien ser els dos extrems del cine sud-coreà contemporani. El primer és solemne, amb ambicions poètiques, voluntàriament retòric. El segon és un cronista d'allò quotidià, de to humil, que acaba derivant cap a un estil alhora transparent i testimonial dels usos socials del seu país. Doncs bé, Lee Chang-dong podria situar-se entremig de tots dos, amb un toc paroxístic i arravatat més proper a l'altre cineasta de moda d'aquell país, el Park Chan-wook de Simpathy for Mr. Vengeance, per exemple. En aquest sentit, Poesía comença amb un cop d'efecte i continua amb una agosarada reflexió sobre els límits morals dels nostres actes, per acabar amb un interrogant entorn de la condició humana.

Som, doncs, davant una pel·lícula ambiciosa en què una àvia a punt de l'Alzheimer ha de bregar amb el seu nét adolescent, que amb uns quants amiguets ha violat una companya d'escola, que després se suïcida. A vegades el to és dur, ple d'arestes inquietants i imatges pertorbadores –la d'obertura, sense anar més lluny–, però en altres ocasions tot se'n va cap a una mena de poesia potser massa evident, en què la iaia en qüestió resulta massa embafosa i la pel·lícula s'allarga innecessàriament. No hi ha dubte que Lee és un cineasta de raça, com ja va demostrar a Secret sunshine, i que les seves històries necessiten temps per desplegar-se i explicitar tot el seu potencial revulsiu. Però potser li convindria una mica més de contenció i sentit de la síntesi, allò que hagués fet de Poesía la gran pel·lícula que vol ser i només aconsegueix a mitges. Perquè entre el lirisme melancòlic i la cruesa extrema hi ha un punt mig.