Història d'un tirà

Segona aparició de Ricard III, rei d'Anglaterra, abans duc de Gloucester, després que Angélica Liddell oferís a La Planeta l'escruixidora i magnífica El año de Ricardo, una intensa, reveladora i crua reflexió sobre el poder, que tenia com a base la peça escrita per William Shakespeare. O més que la peça, el personatge ideat pel bard i inspirat en la figura històrica. En aquesta ocasió han estat Edward Hall i la seva esplèndida companyia de comediants, els Propeller, els qui han ofert la seva versió d'un dels millors i més fascinants textos del bard, en la seva tercera intervenció –tant de bo que en gaudim de força més– en el festival.

Tornant a Richard III. Heus aquí que l'escenari del Teatre Municipal es converteix en un enorme escorxador; llum freda, més aviat gèlida, cortines elaborades amb làmines de plàstic, al fons una cambra que serà la dels horrors i una munió d'inquietants i amenaçadors personatges vestits amb bates blanques i màscares que els cobreixen la cara i tot just els deixen respirar i veure-hi. Es converteixen indistintament en sequaços de Ricard i en el poble, a més d'abandonar aquest rol quan convé per fer alguns dels múltiples personatges que irrompen a escena en aquesta complexa peça. Ricard III és el darrer rei de la casa de York i la seva mort a la batalla de Bosworth, que va posar fi a les guerres de les Roses, va suposar l'adveniment al poder dels Tudor. L'obra de Shakespeare dramatitza aquests fets històrics i Richard III és la culminació d'aquesta tasca, posant el focus en el personatge de Ricard de Gloucester, en el qual personalitza la hipocresia, la doble moral i la manca d'escrúpols en el món de la política i en l'exercici tirànic del poder. Shakespeare, sense cap base històrica, va imaginar un personatge en què la deformitat psíquica es projecta en l'aspecte físic, de manera que ens presenta un esguerrat, mancat d'una mà i geperut, però amb una suprema capacitat de convicció, una intel·ligència més que notable i una immensa habilitat per manipular a tothom a pler. Conxorxa rere conxorxa, s'ho fa venir bé per eliminar qualsevol obstacle que s'interposa entre ell i el tron. Edward Hall, que potencia l'humor i la ironia subjacent al text, aposta per un Ricard molt desafiant, n'accentua la manca d'escrúpols, el cinisme, si això és possible, amb ganyotes de cara al públic i gestos extremament desagradables, com trepitjar literalment o clavar cosses als cadàvers, ja embossats, de les seves víctimes. Això potencia aquesta vessant sanguinària, mancada d'escrúpol, del personatge, però li resta empatia amb el públic, rebaixa un punt la fascinació que l'espectador sent pel personatge. Fascinació que, per cert, sí que es crea contraposant la música –peces polifòniques i cançons populars, fins i tot rapejant el text–, que interpreten a cappella els actors mateixos, a la violència extrema que es viu a l'escenari, amb decapitacions i evisceracions de viu en viu, entre d'altres tècniques no menys sanguinàries. Impossible no evocar La taronja mecànica, de Kubrick. Tots els intèrprets estan esplèndids, amb unes veus portentoses (Tony Bell, com a reina Margaret o rapejant el text, està immens) que superen el problemes acústics que presenta el Municipal amb una projecció impecable; la il·luminació, l'escenografia i la creació d'un espai sonor subtil però efectiu, afavoreixen els propòsits d'una direcció que ratlla la perfecció, i així ho va reconèixer el públic amb una calorosa ovació. Una altra joia al sarró de Temporada Alta.