Crítica
jazz
3 generacions
Si l'independentisme no fos sord potser s'hauria assabentat que entre els elements que cohesionen el país n'hi ha un que ens pot fer lliures: el jazz. Ja ho va fer en plena dictadura amb el Freedom de Duke Ellington i la Coral Sant Jordi a Santa Maria del Mar. D'aquell crit de llibertat, Ellington en parla a les seves memòries, però aquí a la televisió pública li va faltar temps per “repicar” la cinta d'aquell concert històric i gravar al damunt un partit de futbol. Com a mínim, però, hi va anar, a diferència de dijous, on cap càmera va creure d'interès documentar el substrat cultural d'un país traspassat d'una generació a una altra amb una progressió gradual de qualitat. Restarà a la memòria, això sí, de tots els qui van assistir-hi. Va ser una vetllada memorable la que va brindar a l'afició el Festival de Jazz a proposta de la Fundació de Jazz Clàssic. Satisfacció i goig absoluts en veure com unes orquestres que representen tres generacions de músics units per la tradició del jazz van fer vibrar un Palau ple a vessar. El miracle de la Sant Andreu Jazz Band sota la direcció entusiasta de Joan Chamorro fent que nens i joves d'entre 8 i 16 anys toquin com a veterans. La professionalitat de la Barcelona Jazz Orquestra, que acaba d'enregistrar disc amb Phil Woods, i la solera de La Locomotora Negra, a punt de celebrar el quarantè aniversari. Una nit triomfal per al jazz que ens farà lliures.