Ni sorpreses ni decepcions

Raimundo Amador és atemporal. Més de dos anys després de veure'l en directe per darrera vegada, el concert de dijous passat a Bikini va ser com si hagués sigut ahir. El mateix so, el mateix ritme, les mateixes cançons (algunes amb un títol diferent), el mateix sistema, el mateix posat… Hi ha coses que no canviaran mai.

El concepte d'evolució per a Raimundo Amador és seguir fent allò que millor sap fer. O allò que millor resultats li dóna. Des de la seva irrupció en solitari fa una dècada i mitja amb el disc Gerundina, que el guitarrista gitano insisteix en una fórmula de fusió flamenc-rock que li surt rodona i compacta, ben estructurada en les mides i poc amiga de les improvisacions. Ara presenta un nou treball, Mitad hombre, mitad guitarra, i trobar alguna novetat estilística en el pom de cançons que l'integren és més complicat que capficar-se amb el joc de les diferències.

Tècnicament, Raimundo Amador segueix en plenes facultats. En aquest cas, el títol del nou CD és simptomàtic. Té els dits curts i eixerits i la seva música és d'arrel flamenca, amb tocs de rumba, funk i un sabor de rock progressiu que es desprèn de com sona de compacta la banda de cinc músics que l'acompanya. Res de nou a l'horitzó, però allà on no entren les sorpreses, tampoc no hi ha lloc per a les decepcions.