La ràbia

Peter Mullan es va donar a conèixer com a actor d'algunes pel·lícules de Ken Loach. Això li va conferir una aura d'home del poble, de proletari orgullós i sense complexos, que hauria pogut traspassar tal qual a les seves imatges quan va tenir la oportunitat de dirigir. No ho va fer, però. O potser ho va fer d'una altra manera, com ja sabíem per Orphans i Les germanes de la Magdalena, els treballs anteriors a aquesta Neds que ens ocupa. Diguem que ho va fer incorporant un element crispat, gairebé histèric, que precisament és tot el contrari de la tranquil·litat revolucionària amb què s'expressa Loach. I això pot ser que vulgui dir que, mentre que l'autor de Riff-Raff o Plovent pedres sembla tenir les coses molt clares, el seu fals deixeble és més turmentat i fràgil.

Doncs bé, aquí està la definició perfecta de Neds: la pel·lícula d'una persona que se sent tan malament amb les seves experiències i el seu entorn que no pot fer res més que filmar amb nervi i amb tota la sinceritat que li és possible. Llàstima que aquesta decisió també el porti cap a una confusió que fa de Neds un treball desequilibrat i de vegades absurd. La recreació del Glasgow dels setanta, d'una escola, d'una família, de la decisió de trencar amb tot i abraçar l'autodestrucció, són elements que pertanyen a una tradició literària i cinematogràfica que Mullan vol fer seva amb un tarannà personal, lliure, desimbolt. I la veritat és que li funciona a estones, quan l'estil és més directe i realista, no tant a la manera pulcra de Loach com a la del Free Cinema. En canvi, quan el to vol ser poètic i metafòric les coses es compliquen i la pel·lícula voreja el ridícul, sobretot en una part final literalment delirant.