Carrincloneria i veus de falset

És una tendència bastant freqüent que els cinèfils irreductibles sentin una inevitable sensació d'estranyesa i distanciament quan al seu davant no tenen una pantalla sinó un escenari teatral. Potser sí, el text és bo, els actors no estan malament però... han de declamar tant? Per què no poden repetir l'escena quan ensopeguen amb alguna paraula? No hi manquen primers plans i hi ha un excés de plans generals? No és fàcil ficar-se dins l'acció quan resulta tan evident i ostentós que el decorat és de cartró pedra.

Cometent –conscientment– el pecat de la generalització, un diria que sovint –no sempre– aquesta impressió es veu multiplicada per molt quan s'és espectador d'una obra infantil; com a mínim, de bona part de les obres infantils que es representen en aquest país. Un tipus de teatre, per cert, del qual mai no es publiquen crítiques en la premsa general, deixant els pares de les criatures –que paguen l'entrada i fan d'acompanyants forçosos– sense brúixola, abandonats a la seva sort.

Un, que ha gaudit –i gaudeix– de molt bons moments compartint lectures i pel·lícules infantils, té la sospita que el teatre per a criatures –amb honroses excepcions– segueix ancorat en un enervant món de carrincloneria, rodolins i veus de falset on –pressuposant que el seu target encara no té desenvolupat el sentit crític– tot s'hi val, des de les històries sense un mínim de desenvolupament narratiu fins a les cançonetes irritants.

Tan difícil és portar a un escenari alguna cosa que connecti amb l'esperit d'El màgic d'Oz, Ponyo al penya-segat, els llibres d'El petit Nicolas, els relats de Roald Dahl o els contes del Dr. Seuss?