Faules de Spregelburd

És el penúltim muntatge que s'estrena en el festival Temporada Alta d'aquest any –avui i demà (21h) i diumenge (19h)–, en aquest cas a La Planeta. TOT és una peça que té diverses particularitats. Primera: és el projecte de producció guanyador de la quarta edició del premi Quim Masó i compta amb la participació d'El Canal; segona: s'ha estat assajant els dos darrers mesos a Buenos Aires, ciutat a la qual s'ha desplaçat tot el repartiment, majoritàriament gironí, tret d'aquests darrers dies al Teatre de Bescanó i La Planeta, a causa dels nombrosos compromisos que havia d'atendre Rafael Spregelburd a la seva ciutat; tercera i última: per si fos poca particularitat, l'ha escrit i dirigit l'argentí Rafael Spregelburd, que ja va dirigir a la majoria d'intèrprets en la seva darrera producció vinculada amb el festival, Lúcid (2007), un projecte de La Planeta i Mentidera Teatre, que va obtenir un èxit notable.

Segons l'autor, TOT és un espectacle format per “tres faules morals, però sense lliçó i sense animals”. Spregelburd va escriure la peça responent a un encàrrec de la Schaubühne de Berlín, que es va estrenar l'any passat al Festival Internacional d'Autors i Ideologia, en què la idea era ampliar el diàleg sobre les relacions entre història i ideologia, i la interpretació per a Spregelburd d'aquesta petició és: “Què succeïa al teu país mentre a Berlín queia el mur?” A partir d'aquesta premissa, Spregelburd es va empescar tres contes, tres històries que se sintetitzen en tres qüestions: “Per què tot estat esdevé burocràcia? Per què tot art esdevé negoci? Per què tota religió esdevé superstició?” Les paraules clau, és clar, són els binomis estat i burocràcia, art i negoci, i religió i superstició. En la primera història, un grup de buròcrates decideix cremar la seva oficina sense comprendre exactament per què; en la segona, uns parents mantenen un enfrontament per la conversió de les seves pertinences en obres d'art, i en la tercera un nadó malalt desencadena un seguit de terrors ancestrals. No hi ha un fil conductor que lligui les tres històries, més enllà que alguns intèrprets es doblin i apareguin, fent diferents papers, en dues o en les tres històries, que funcionen de manera independent. No és una circumstància fruit d'una necessitat dramatúrgica, sinó de producció.

L'humor és un dels elements presents en les històries, però en diferents gradacions: “El que en una història és una broma –diu Spregelburd– en la següent es converteix en quelcom angoixant”, i també existeix un joc amb la temporalitat, ja que la segona faula, per exemple, succeeix uns mesos abans que la primera, de manera que l'espectador ja té algunes dades respecte el futur. Spregelburd vol fugir de determinades idees preconcebudes: “No comparteixo la idea que els artistes són persones morals, per damunt dels altres, sinó que jo estic tan desorientat com el públic i el que m'agradaria és que es divertissin amb el problema ideològic que l'obra els plantejarà”. De fet, en les notes de direcció diu: “Mai no he abordat un teatre temàtic. Cada vegada que tinc la impressió que és massa possible precisar la tesi –el tema de la meva obra o el meu punt de vista sobre aquest– faig girar els engranatges i torço les trames, fins que el món sobre l'escenari aconsegueixi el més gran grau d'independència possible respecte al sentit comú.”