Cares B de la realitat

1.Hi ha qui parla d'un boom del documental, però potser seria més precís dir que el cinema de no-ficció ha trencat les barreres que li negaven una presència normalitzada a les sales comercials. No tot el cinema de no-ficció que s'estrena és, de fet, un documental pròpiament dit: abunda el reportatge inflat i el discurs que, sense deixar cap marge a la incertesa o a l'ambigüitat, no busca cap altra cosa que refermar les idees rebudes del seu públic potencial. Sempre hi ha excepcions i, al llarg d'aquest any, la pràctica del gènere al nostre país ha donat treballs tan engrescadors com Familystrip, de Lluís Miñarro, i María y yo, de Félix Fernández de Castro. Encara segueix pendent d'estrena l'extraordinària Guest, de José Luis Guerín, en què l'autor de dos dels títols cabdals del documental espanyol –Innisfree i En construcción– reivindica el quadern personal de viatge com una de les possibilitats del gènere: la pel·lícula descriu un trajecte de festival en festival de cinema, en què la càmera del director no se centra en el glamour, ni en els rostres il·luminats pels flaixos dels fotògrafs, sinó en el que podríem anomenar les cares B de les ciutats d'acollida d'aquest tipus de cerimònies.

2. B-Side, d'Eva Vila, també parla, des del seu mateix títol, de cares B. En el seu cas, de la cara B de la música a Barcelona. I, veient el documental, un pensa que, en el fons, aquest hauria de ser l'objectiu prioritari del gènere: escoltar –i mostrar– les cares B de la realitat, allò que encara desconeixem, allò que, potser, teníem al costat però en què no havíem parat atenció. A B-Side hi ha algunes figures que admetrien l'adjectiu de famoses, però la mirada d'Eva Vila les descol·loca de la seva posició central, per deixar-les, sovint, a un costat del pla. Perquè el que aquí interessa no són, precisament, els noms propis, sinó el que la cineasta anomena “la comunitat invisible de la música de la ciutat”. B-Side és, en aquest sentit, l'antítesi del tradicional documental sobre icones de la música i, probablement, un dels més rigorosos apropaments del gènere a la figura del músic (sense atributs), entès com a treballador de base, com a artesà infatigable d'unes formes d'expressió que no tenen necessàriament el nord en el mercat, però sí en la veritat, i que s'assenten sobre un ferm sentit de la integritat artística.

3.Si amb El taxista ful Jo Sol aplicava una mirada heterodoxa a la idea del treball, Fake orgasm, la seva nova pel·lícula, fa el mateix amb els conceptes del gènere i la identitat sexual. No m'agradaria espatllar el gran cop d'efecte que inclou la pel·lícula poc després dels seus primers minuts, però potser sí que tinc cert marge per dir que, fins a arribar a aquell punt, m'estava resultant força antipàtica: al final, ja em tenia completament guanyat per a la seva causa. Fake orgasm també mostra la cara B d'un aspecte de la realitat: ho fa trasbalsant l'espectador de la manera més intel·ligent, civilitzada i amable. Inclou una escena que dramatitza el que, en el fons, passava a tot freakshow: la diferència sempre repta la normalitat, tot suggerint-li la idea que, precisament, l'ordre en què aquesta normalitat s'afirma és pura convenció. La pel·lícula dóna una gran lliçó a tot espectador –tot i que, com més conservador sigui, més gran serà l'impacte–, al mateix temps que segueix de prop el procés interior del seu protagonista. Si és possible fer una obra mestra –poètica i provocadora– en l'art del xou eròtic per escenaris model Bagdad, Fake orgasm l'immortalitza en una de les seves escenes més brillants.