Aglans i cireretes d'arboç

La vaga de controladors també va tenir efectes inesperats; per exemple, l'empatia amb què es va decretar l'estat d'alarma i militarització dels aeroports ha despertat més d'un independentista de saló, d'aquells que van dient que Espanya mai no enviaria els tancs, etc. Un altre efecte inesperat, molt més important, va ser poder contemplar el sostre esterenyinat per una vegada d'esteles d'airbusos i boeings.

Per unes hores, el cel va restablir el silenci i va avenir-se amb el recolliment dels mesos de tardor. Essent festiu, les carreteres anaven menys carregades. Va ser un bon dia per sortir de casa, deixar els colors fàcils i digitals a la pantalla i fugir del presentisme absolut de les notícies i els Twitters, que tan característic és d'internet com dels animals.I anar veient que, amb els anys, la tardor hi guanya, perquè es va alentint. Ensenya a sobreviure per la via de la parsimònia. La llum s'ajeu sobre les fulles planes i s'arrossega enganxada per les parets i els troncs. Les ombres s'estiren, els colors es concentren en si mateixos, s'aplaquen per fora i es tornen manyacs. Tot ve a dir que ni les alegries ni les amargors més profundes poden compartir-se, i que més val aprofitar els avantatges que la solitud pugui tenir: reclusió, intimitat, matís en el declivi.

Planetes penjant com magranes, i un escampall de castanyes figurant d'estrelles, encara protegides amb la cuirassa de punxes. Vet aquí, doncs, el món subterrani. Persones caminant pels carrers arrupides com tubercles entre edificis rocosos. Arbres que són tot arrels. Tardes que comencen a primera hora del matí.

Tot terreja. És agradable sentir-se com un cuc. Boscos de moniatos i patates encara fumejant de pluja i humitat. Xaragalls que travessen camins esglaonats d'arrels desenterrades. Ja han passat els boletaires i només queden els bolets podrits, els mataparents i algun cartutx buit dels caçadors. Més aviat et trobaràs un negre que ha sortit a buscar pinyes, amb el sac carregat a darrere el seient de la bicicleta. Pocs pins pinyoners naixeran. Un altre negre busca ferralla als marges del revolt d'una carretera secundària. De cop emergeix amb un cotxet de nadó rovellat. Ens coneixem. Fa una setmana me'l vaig trobar aquí mateix. Encara en treu trossos de metall. Són anys d'anar-hi abocant porqueria, i ara aquest noi es guanya entre quinze i vint euros per cada viatge que fa arrossegant la bicicleta carregada de ferralla fins al drapaire de la pròxima ciutat. La crisi ens neteja els boscos i el cel.

Arran del camí, s'ha fet un cirerer d'arboç al costat d'una alzina. Hi ha una prodigalitat d'aglans tan desmesurada, que és com si el terra de sota l'alzina fos de xocolata i bullís i bombollegés. M'hi aturo. Vistos de prop, tan nets i lluents, els aglans fan l'efecte d'una munió de clatellets castanys ben pentinats. Sento com de tant en tant cau de l'alzina un clatellet decapitat. Frega les fulles dures, rebota pel suro, salta d'una branca a l'altra i acaba a terra amb una petita explosió. La dutxa de sang lluminosa va a càrrec del cirerer. Hi ha un punt, al camí, sota els dos arbres, que les cireretes es barregen amb els aglans. Petits aborts en una mar d'obusos mini.

Potser l'ideal hauria estat imprimir aquest article amb motllos de fusta i ferro antics. L'he escrit amb portàtil i wifi, per reivindicar una sensualitat menys fastuosa i banal, lluny dels vols barats del pont de la Constitució però en canvi molt d'aquesta època de l'any.