De rebaixes

No tenen sort The Doors en la seva relació amb el cinema. La cosa va començar bé, amb aquell impressionant inici d'Apocalypse now, però després ja va baixar molts punts amb el biopic al·lucinat d'Oliver Stone i ara ha tocat fons amb aquest documental de Tom DiCillo, tan poc ambiciós que no pot qualificar-se ni tan sols d'humil, sinó més aviat de mandrós, mecànic, rutinari. Ningú no dubta de la passió del cineasta pel grup de Jim Morrison, peró sí de la plasmació d'aquesta admiració a la pantalla, ja que When you're strange sembla fabricat mirant cap a diversos llocs alhora, des del fan irredempt fins a l'aprenent de sociòleg, des del públic més jove fins als supervivents del hippisme.

Narrat per Johnny Depp amb una estranya barreja de displicència i distanciament, When you're strange sempre canvia de direcció quan comença a interessar-se per alguna qüestió atractiva. Així, ni la situació política de l'època, ni el moviment estudiantil, ni la contracultura, etc., van més enllà de l'apunt o la menció. I quan la pel·lícula es concentra en la personalitat de Morrison, el retrat és tan elemental que únicament queden en el record algunes imatges inquietants dels concerts més problemàtics. Si a tot això afegim un incomprensible fil conductor que mostra Morrison viatjant (després de la seva mort?) i la imatge d'un llumí que s'apaga com a gran símbol, llavors la conclusió és evident: l'enigma Morrison roman intacte.