Una colla de pallassos

Si el Tarantino de Maleïts bastards va voler que el cinema reescrigués la història, l'Álex de la Iglesia de Balada triste de trompeta ha preferit que la deformi. Decantant-se més aviat per una versió negra, negríssima, del Forrest Gump de Robert Zemeckis, el seu heroi recorre el temps que va des de la Guerra Civil fins a la Transició (exactament entre 1937 i 1973) i el viu com un malson, una terra fantasmal i inhabitable en la qual es veu obligat a viure i subsistir.

Que el seu ofici sigui el de pallasso, i que es baralli a mort amb un col·lega colèric per la mateixa dona, no és, en aquest sentit, gens secundari, sinó que constitueix l'essència del discurs: l'Espanya franquista no va ser res més que un deliri kitsch manifestat de la mateixa manera tant a l'ordre polític i religiós que va imposar com a la iconografia que va crear, un munt d'imatges irreals, literalment inversemblants, que van culminar al cinema i la televisió, al Raphael que canta la cançó del títol a la millor escena del film i a Gaby, Fofó i Miliki.

Els títols de crèdit ofereixen tot això amb singular eloqüència, una processó espectral d'horrors ètics i estètics que després la pel·lícula vol desenvolupar amb desigual fortuna. De vegades resulta esgarrifosa, d'altres simplement ridícula, però suposo que tot forma part de la mateixa estratègia, o de la seva absència. Doncs Balada triste de trompeta acaba sent tan anàrquica com el país que vol retrata, una combinació de Valle-Inclán i Goya passats per la cultura trash i vomitats com si es tractés d'una mala digestió. Si, d'una banda, els forats són massa grans, de l'altra la fúria amb què es volen omplir, amb una narració vertiginosa i enfollida, no deixa de tenir el seu atractiu malsà.

Com diu un dels secundaris: “No somos nosotros, es este país, que no tiene remedio”.