Neix un cineasta

A finals dels setanta, un debutant Fernando Trueba presentava una pel·lícula, Opera prima, que va destacar entre la producció espanyola de l'època per la seva espontaneïtat i frescor, més propera a Rohmer o Tanner que a l'encarcarada tradició cinematogràfica de l'Estat. Doncs bé, resulta curiós que 30 anys després el seu fill –anomenat Jonás precisament per culpa d'una pel·lícula de Tanner, Jonàs, que tindrà 25 anys l'any 2000– reprengui aquell esperit i ens regali aquest film emotiu, d'una innocència encisadora, d'una sinceritat desarmant, que, malgrat els seus evidents defectes, també s'erigeix en una flor estranya i salvatge en el panorama actual del cinema espanyol.

Crònica d'una joventut melancòlica, d'un temps que podria ser qualsevol altre però que és sens dubte el nostre, Todas las canciones hablan de mí parla de les dificultats de créixer amb paradoxal maduresa. Prenent com a pare espiritual François Truffaut, però alhora reelaborant amb intel·ligència i ironia les seves figures d'estil, Trueba filma com a pinzellades impressionistes, deconstrueix l'estructura temporal i es mostra agosarat en algunes decisions de posada en escena, fins al punt que la seva pel·lícula sorprèn i desconcerta a parts iguals. És cert que no tots els actors donen la talla, i també que li caldria una mica més de rigor i exigència a l'hora de cuidar els rerefons, tant pel que fa a la versemblança poètica com a l'elecció dels secundaris, però el resultat deixa veure el naixement d'un cineasta amb vocació genuïna, que coneix el mitjà i la seva història, i que vol continuar-la sigui com sigui. Deixem-lo que creixi lliure.